Capçalera grossa

Nova Conca

Diumenge, 28 de maig de 2017


Jaume Campàs

Jaume Campàs


Divendres, 29.7.2016 19:00h

Sant Pere de Bertí


Comentaris Cap comentari    
   
Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós
carregant Carregant


Sant Pere de Bertí és una antiga parròquia del terme municipal de Sant Quirze de Safaja, de la nova comarca el Moianès. Es troba situada damunt i al nord dels cingles de Bertí, i a l’extrem sud limita amb els penya-segats dels termes: Riells, Bigues i el Figaró. Aquests cingles, com se sap, són un conjunt de cingleres que formen part de la serralada Prelitoral, i que separen l’altiplà del Moianès de la depressió del Vallès.

L’església de què parlem és d’estil romànic del segle XI i ha rebut diverses transformacions amb el pas dels anys. Això fa que quedi a l’interior una volta massissa i apuntada que ensenya la pedra i els materials amb què fou construïda. A l’exterior, a dalt, un campanar de cadireta, que sosté una campana nova. La rectoria habitada per nous estadants manté a la façana un rellotge de sol, posat de poc temps i que fa referència a un deessa egípcia. L’església fou abandonada després de la guerra civil del 36.

Avui, amb dependència de la parròquia de Sant Martí de Centelles, hi diuen missa un cop a l’any, el primer diumenge de juliol. Aleshores s’hi fa un aplec, on es fan presents els pagesos que en el passat formaren el seu veïnatge, i altres persones de les poblacions del voltant. Després de la celebració religiosa en honor a sant Pere i en record als difunts de la contrada, es fa festa i s’hi menja coca i xocolata amb diverses begudes.

Al petit cementeri que es troba a l’exterior, que va des de l’entrada al temple fins al cantó del que seria el presbiteri, situat a l’est i que es manté en el costum d’estar dirigit cap a Terra Santa, s’hi troben enterrats els familiars d’una trentena de cases de la pagesia que atenia el rector de Bertí. Avui la gran majoria de masoveries estan enrunades o són habitades en cap de setmana. Un comunidor al sector sud-oest servia per beneir el terme.

Per la constitució geològica de roca calcària de la zona, hi ha poques fonts, fet pel qual disposaven les masies amb cisterna. Les comunicacions amb la Vall es feien per mitjà dels graus, que eren camins d’ascens que aprofitaven els indrets més franquejables de les parets de les cingleres. El més conegut és el Grau Mercader, que va servir antigament per baixar al mercat de Granollers. A l’any 1944 l’administrador d’aquelles terres, en Segimon Rovira, hi féu possible una petita pista forestal que comunicava amb el Vallès, ja que l’únic camí possible era recular uns sis quilòmetres en carro i més cap aquí en vehicle per transportar quelcom, i passar per la carretera de Sant Feliu Centelles, on podies arribar a diversos llocs, però fent molta volta.

Els recursos econòmics d’aquesta contrada foren minsos; destaquen: carboners, explotació forestal, cerealística, una mica de vinya (desapareguda amb la plaga de la fil·loxera), i una producció d’animals reduïda: alguna vaca, ovelles, cabres, aviram, porc... Animals de tir o matxos, aquests últims per camins de ferradura per passar pels graus.

Conta, qui sostenia l’administració del territori, que quan algun mas solia pagar les parts de l’any ho feia amb dues coixineres de roba de blat i ordi i res més. Cosa que il·lustra la misèria que hi havia. Heus ací una raó, entre altres, de la penúria de l’indret.

Sant Miquel del Fai, Santuari de Puiggraciós o el Clascar, sonen com indrets de renom que termenegen amb els cingles i són veïns de Sant Pere de Bertí. Diré del Clascar i dels seus espadats, que els vaig conèixer quan tenia 9 anys; actualment, en fa 57 pujant pel grau de Montmany. Això era gràcies a unes austeres primeres colònies parroquials d’estiu del meu poble, Centelles (Osona), durant les quals férem estada a la parròquia de Sant Pau de Montmany, que es trobava sota cingle. Més endavant vaig saber d’aquesta església i el seu entorn, avui en estat ruïnosa, que fou motiu de la novel·la modernista de Raimon Casellas Els Sots Feréstecs (1901).
*El Clascar. Antiga domus fortificada del segle X, posteriorment convertida en masia i transformada a principis del segle XX en una mena de castell neogòtic. Actualment és en ruïnes.


Lectures 738 lectures   comentari Cap comentari   Enviar article Envia
  • La Tafanera
  • Technorati
  • Delicious
  • Facebook
  • Twitter
  • Google




Comentaris


No hi ha cap comentari




Comenta

El comentari s'ha enviat correctament

  Previsualitza

La direcció de Nova Conca es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.
Signi amb el seu nom i no suplanti identitats. La IP dels usuaris queda registrada.
publicitat

giny

publicitat


publicitat


publicitat


Entrevista

“És una gran alegria que et donin la Distinció d’Honor del Consell Comarcal de la Conca”

Silvestre Palà President de l'Associació Cultural Baixa Segarra

“És una gran alegria que et donin la Distinció d’Honor del Consell Comarcal de la Conca”

Vídeos

Categories

giny

En paper

giny

giny

giny

Enllaços

Butlletí

Si vols rebre per correu electrònic els titulars, apunta-t'hi

Correu electrònic
     
avís legal
En compliment de la Llei de Serveis de la Societat de la Informació i de Comerç Electrònic i de la Llei Orgànica de Protecció de Dades us informem que si no desitgeu continuar rebent el nostre butlletí informatiu, us podeu donar de baixa de la nostra base de dades a través d'aquest formulari.


Un projecte de:
Premsa comarcal


Amb la col·laboració de:
Fundació Lluís Carulla



Amb el suport de:
Generalitat de Catalunya