Capçalera grossa

Nova Conca

Dissabte, 16 de desembre de 2017


Francesc Marco-Palau

Francesc Marco-Palau

Col·laborador del setmanari Nova Conca


Diumenge, 6.8.2017 10:45h

Cançons de bressol


Comentaris Cap comentari    
   
Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós
carregant Carregant




Etiquetes
04/08/2017

Menorca i Mallorca eren les dues primeres recomanacions turístiques per l’estiu que descrivíem, propostes viatgeres per aquests dies que continuaran les properes setmanes, amb altres indrets nostrats que poden ser d’interès. El fet és, però, que no és mai el mateix visitar un espai com a turista que endinsar-te en la seva quotidianitat, vivint-hi un temporada. 

Passa una mica el mateix en el nostre dia a dia, tant en l’espai urbà com en el rural. Sovint tenim una mirada àmplia i genèrica d’un barri o d’un entramat de carrers i no és fins que hi hem anat diverses vegades que comencem a observar-ne els detalls; sovintejant-hi, els detalls se’ns van aclarint i incorporem les coordenades al nostre mapa personal. Tampoc és el mateix passar-hi en cotxe que endinsar-s’hi a peu, travessar les illes de cases tot dirigint-nos a un tercer lloc, que apropar-nos-hi amb un objectiu concret.

Això és, salvant les distàncies el que ens va passar fa pocs dies amb el districte barceloní de Les Corts. Havíem passat hores a les biblioteques universitàries de la Diagonal consultant llibres de Ciència Política; havíem conegut l’ètica i l’estètica de la formació artística de Belles Arts; havíem fet cafès amb sucre esponjós en algunes terrasses ombrejades; havíem fet selfies al parc de Pedralbes abans que el terme fos conegut; havíem celebrat els gols del Barça i de la selecció nadalenca al Camp Nou; i havíem defensat que Arístides Maillol, l’escultor nord-català, fos un referent de la nostra nomenclatura. Ara coneixem, també, els jardins de la Maternitat. 

Entrant per Sabino Arana, el complex assistencial del darrer tram del segle XIX manté l’organització en pavellons de colors propis de les concepcions modernistes més avançades del moment. Els arquitectes, com sabem, van tenir un pes determinant en la nova realitat del país renaixent que volia construir estructures pròpies. Era la millor base pels projectes posteriors de Prat de la Riba, al capdavant de la Mancomunitat, o per l’educació en llengua catalana inspirada per Montessori. 

A la Maternitat, la gespa i els espais enjardinats ofereixen un ambient de frescor i natura en un recinte que se’l mereix, entre magnòlies, pins i palmeres que t’acaronen. Els seus bancs són unes butaques idònies per copsar com passa el temps, i les alegries que vénen, que són moltes. També són ideals per al descans momentani, per fer-hi una breu becaina. 

Tot somiant en aquells coixins daurats, hi veus passar un elefant, que amb bicicleta va, i que conviu amb un cargol, que s’hi enfila, com si pugés una muntanya. Allà mateix es creuen diverses oques que es dirigeixen cap a l’estadi, i la primera va al davant. Van més ràpid que la tortuga que fa ‘xino-xano, xino-xano’, però que acabarà arribant al mateix lloc. A la vora del camí descrit hi ha un ocell que canta, tot conversant amb un peixet, que es troba al fons de l’estany, on l’aigua és clara com el cristall i s’hi veuen bombolles grogues i verdes i de tots colors. I doncs, què us penseu? Potser al seu fons s’hi trobarà un drac màgic dels que els agrada jugar. Un esquirol que estira la cua s’ho mira mentre agafa una pinya, i aquesta gesta es celebrada per les granotes, que dansen al seu so, ‘larailaró’, com si fos Festa Major.

Si encara estem mig adormits, ens despertem de seguida quan sentim les campanes de tres quarts (és a dir, quinze, quinze i quinze), que en aquell moment ens semblen el ‘quiquiriquí’ del gall matiner. Ja amb els ulls oberts veiem que avui, als pavellons del jardí i als edificis annexos, a més de la part pròpia de la Maternitat, que n’és l’epicentre, també hi tenen seu escoles, oficines acadèmiques i mitjans de comunicació de vocació pública, com alguna ràdio, en la qual, potser, de vegades sona alguna cançó de bressol, o un valset dolç que ens fa somriure amb el cor.
Felicitats, Rosa de les Neus, a Cal Francí hi ha novetat!


Lectures 246 lectures   comentari Cap comentari   Enviar article Envia
  • La Tafanera
  • Technorati
  • Delicious
  • Facebook
  • Twitter
  • Google




Comentaris


No hi ha cap comentari




Comenta

El comentari s'ha enviat correctament

  Previsualitza

La direcció de Nova Conca es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.
Signi amb el seu nom i no suplanti identitats. La IP dels usuaris queda registrada.
publicitat

giny

Entrevista

“Des que era petit, sempre sortia disparat al carrer quan tocaven les campanes”

Jesús Martínez Casanelles Membre del Grup de Campaners de la Catedral de Tarragona (des de 1998), membre dels Campaners de Santa Maria de Montblanc (des de la seva fundació, el 2016), membre de la Confraria de Campaners i Carillonistes de Catalunya

“Des que era petit, sempre sortia  disparat al carrer quan tocaven les campanes”

Vídeos

Categories

giny

En paper

giny

giny

giny

Enllaços

Butlletí

Si vols rebre per correu electrònic els titulars, apunta-t'hi

Correu electrònic
     
avís legal
En compliment de la Llei de Serveis de la Societat de la Informació i de Comerç Electrònic i de la Llei Orgànica de Protecció de Dades us informem que si no desitgeu continuar rebent el nostre butlletí informatiu, us podeu donar de baixa de la nostra base de dades a través d'aquest formulari.


Un projecte de:
Premsa comarcal


Amb la col·laboració de:
Fundació Lluís Carulla



Amb el suport de:
Generalitat de Catalunya