Capçalera grossa

Nova Conca

Divendres, 21 de setembre de 2018


Francesc Marco-Palau

Francesc Marco-Palau

Col·laborador del setmanari Nova Conca


Diumenge, 11.3.2018 10:30h

Sense pressa


Comentaris Cap comentari    
   
Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós
carregant Carregant




Etiquetes
09/03/2018

Havent perdut el primer metro, vaig agafar el segon comboi i, a l’arribar a la parada de destinació, vaig dirigir-me amb diligència cap a una copisteria on no havia entrat mai però que sovint havia vist oberta a primera hora del matí. Just el que ara era de menester. El primer objectiu era poder imprimir la documentació corresponent abans de la reunió. 

Tot i que el minutatge era precís, vaig respirar alleugerit quan des de fora de la botiga, a través del vidre de l’aparador, vaig observar que només hi havia un client a la botiga. “El tema anirà ràpid”, vaig pensar tot innocent sense preveure alteracions improbables.

Total, que vaig obrir la porta de l’establiment, produint la clàssica musicalitat metàl·lica fruit d’unes esquelles verticals i modernes en forma de plaques, que com s’acostuma, estan situades estratègicament a l’altura de l’extrem superior de la porta, per tal de fer evident al comerciant que ha entrat un nou client.
 
Vaig dir “bon dia” i com és propi d’aquestes terres se’m va respondre amb un altre “bon dia”. Feta la salutació cordial inicial, vaig esperar-me pacientment que el client finalitzés la seva gestió per tal de poder imprimir els documents esperats.

Era una dona de mitjana edat que tenia el propòsit de dissenyar una invitació d’aniversari d’uns nens. Fins aquí d’acord, em sembla perfecte i ho trobo ben oportú. El que no pensava pas és que deu minuts després de la meva arribada encara estarien debatent el dibuix predissenyat que situarien a la part central de la invitació. Un cotxe somrient de dibuixos animats=un ànec d’aquests de banyera de color groc? Sembla que finalment es decantaven més per un superheroi de moda, en lloc de la foto del futbolista que havien mirat de retallar sense gaire destresa d’un altre arxiu.

Quan ja portàvem un quart d’hora esperant torn va sonar de nou el metall musical de la porta. Instintivament, tant la dona de les invitacions infantils com jo ens vam girar per veure qui era aquell que ampliaria la cua de l’establiment, tenint en compte que només hi havia una persona atenent al darrere del taulell. Un taulell, per cert, farcit de bolígrafs, subratlladors i papers plens de gargots.

El que havia acabat d’entrar era un noi relativament jove, amb un jersei gris casual i una jaqueta fosca difusa. Tampoc vaig donar-li gaire importància. Tampoc quan amb l’excusa que volia mirar no-recordo-què, el noi va situar-se estratègicament a tocar del taulell. Poc podia imaginar-me en aquell moment allò que succeiria a continuació.

La dona inicial va desistir de fer el disseny de les esmentades invitacions infantils d’aniversari, tot argumentant que volia buscar una imatge de capçalera més adient i que segur que en trobaria una de bona i que ja vindria de nou per acabar de fer el disseny i poder-les imprimir. Molt bé.

Mentre la dona recollia, ressituant algunes mostres de superherois impresos dins la seva bossa, la dependenta va fer la pregunta errònia: “el següent?”. Com podia preguntar qui era el següent? Que no quedava prou clar? El meu PDF portava més de vint minuts esperant torn per ser imprès. No passa res, potser és una fórmula estàndard de compliment, vaig pensar. Sense més dilació, vaig fer un pas endavant, amb el llapis de memòria a la mà dreta, oferint-li: “Sí, bon dia, era per imprimir...”, vaig començar, com faria qualsevol client. Però les meves indicacions van quedar entretallades com a conseqüència del noi del jersei gris. Com si res, va alçar la veu, dient que no m’equivoqués, que ell havia arribat abans i que li tocava a ell.

Com? Mare de Déu senyor, on s’és vist, això? L’últim que faltava... Vaig intentar argumentar que encara que ell hagués entrat i s’hagués situat geogràficament a tocar del taulell, n’hi havia que portàvem estona fent cua. Veient la seva insistència, i sense cap intenció de discutir amb ningú, el vaig deixar passar. “Bé, bé, passi...”. En fi... com podia saber si es tractava d’un despistat o més aviat d’un aprofitat? Sigui com sigui, estaria bé reclamar una mica de civisme, si us plau. 


Lectures 333 lectures   comentari Cap comentari   Enviar article Envia
  • La Tafanera
  • Technorati
  • Delicious
  • Facebook
  • Twitter
  • Google




Comentaris


No hi ha cap comentari




Comenta

El comentari s'ha enviat correctament

  Previsualitza

La direcció de Nova Conca es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.
Signi amb el seu nom i no suplanti identitats. La IP dels usuaris queda registrada.
publicitat

Informació d'interès al ciutadà: #



publicitat

giny

publicitat

giny

Entrevista

"Josep Maria Poblet és clau en el periodisme desl anys 20 i 30"

Jaume Ferrer i Puig Doctor en Filologia Catalana

Vídeos

Categories

giny

En paper

giny

giny

giny

Enllaços

Butlletí

Si vols rebre per correu electrònic els titulars, apunta-t'hi

Correu electrònic
     
avís legal
En compliment de la Llei de Serveis de la Societat de la Informació i de Comerç Electrònic i de la Llei Orgànica de Protecció de Dades us informem que si no desitgeu continuar rebent el nostre butlletí informatiu, us podeu donar de baixa de la nostra base de dades a través d'aquest formulari.


Un projecte de:
Premsa comarcal


Amb la col·laboració de:
Fundació Lluís Carulla



Amb el suport de:
Generalitat de Catalunya