“Feia temps que pensava que calia donar a conèixer la persona de Mn. Pau Queralt”

Ramon Requesens i Queralt Nebot de mossèn Pau Queralt i editor del llibre ‘Una vida de servei’

Montblanc

“Feia temps que pensava  que calia donar a conèixer la persona de Mn. Pau Queralt”
“Feia temps que pensava que calia donar a conèixer la persona de Mn. Pau Queralt”

El nebot de Mn. Pau Queralt, amb el treball de la Dra. Roser Puig i Tarrech, ha editat la biografia i obra escrita del seu oncle. El llibre es presenta aquest diumenge 29, a les 18.30 h a l’església de Sant Miquel de Montblanc.


Com ha sigut la idea d’editar aquest llibre sobre el seu oncle?
Feia temps que pensava que calia donar a conèixer la persona de Mn. Pau Queralt i la seva obra escrita, que comprengués un estudi biogràfic seriós i ben documentat, tant en la condició de sacerdot com de ciutadà, historiador i prolífic escriptor, i a la vegada adjuntar-hi tots els articles apareguts a la premsa comarcal des del 1903 fins al 1936. I encara que jo, personalment, no em considerava capaç de fer-ho, també hi havia moltes persones interessades en aquesta obra que persistien a encoratjar-me a tirar-la endavant; també creien que calia divulgar la personalitat que fou Mn. Pau, els seus escrits, que molts d’ells tindrien vigència avui davant la situació de Catalunya. I el 2014 vaig decidir començar a treballar-hi: calia en primer lloc copiar (picar de nou) tots els articles apareguts (que en són uns tres-cents) en l’esmentada premsa. En referència al treball historiogràfic, vaig encomanar-lo a la competent Dra. Roser Puig i Tàrrech, la qual ha fet una biografia excel·lent. Cinc anys després, el 2019, s’acabà tot el llibre.


Què trobarà el lector en aquest llibre sobre Mn. Pau Queralt i Gaya?
“Un reconeixement merescut a Mn. Pau (1878-1936) i fa realitat un dels desigs expressats per molts montblanquins i conquencs coneixedors de la seva vida i obra, rescata de l’hemeroteca l’obra escrita de Mn. Pau, per posar-la a l’abast dels amants del passat i de les generacions presents i futures. El volum aplega l’obra completa dels articles apareguts a la premsa, acompanyats d’una biografia introductòria i d’una vida de servei i fidelitat a l’Església, a Catalunya i a Montblanc. En ell descobrim un molt bon escriptor, de ploma fàcil i ben estructurada, ben format i ben relacionat, profund coneixedor de la realitat del país i de la història de la Vila Ducal, a la qual va contribuir amb aportacions inèdites. Gran catalanista, els seus textos són d’una gran actualitat. Prolífic escriptor i tenaç home d’acció, el trobem al capdavant de les iniciatives ciutadanes del Montblanc de principis del segle XX, destacant la restauració de Sant Miquel, a la qual va dedicar els darrers anys de la seva vida i la direcció del periòdic Aires de la Conca. Es descriu la persecució i la mort martirial que coneixem en detall per testimonis de primera mà. El lloc del martiri que ha estat venerat des de l’inici per amics i familiars, els quals van fer possible l’enterrament de les despulles a l’església de Sant Miquel, on descansen en pau des de 1992.


El trobem un gran montblanquí, no exempt de polèmiques per la seva doble vessant de catalanista actiu i sacerdot, que per damunt de l’ideal polític portava la fe il·luminada per Déu” (aquesta resposta és el que consta a la contracoberta del llibre, sobre el seu contingut, en línies generals).


Creu que Sant Miquel hauria acabat com està ara sense l’empenta amb què en va iniciar la restauració Mn. Pau el 1934?
És una pregunta difícil de contestar, perquè és predir un futur, encara que es tracta d’un fet passat, però sobre aquest punt hi ha una realitat a Montblanc que pot fer-nos-hi reflexionar: fixeu-vos que a la nostra vila hi ha cinc esglésies, més o menys construïdes a l’entorn dels segles XII, XIII i XIV, com Sant Miquel: Sant Francesc, santuari de la Serra, la del col·legi de la Mercè i la de l’hospital de Santa Magdalena, totes tenien teginat a la coberta; cap d’aquestes ha estat restaurada, la de la Serra i la Mercè encara tenen la volta posterior de guix que tapa el teginat i a Sant Francesc es veu la coberta de fusta, però fruit de l’última restauració, que no preveia pas restaurar-ne l’antic teginat, decorat i de gran interès artístic, a jutjar per alguns elements que s’han conservat de l’antic teginat. En conseqüència, a Sant Miquel sense l’interès, esforç i treball que hi esmerçà el meu oncle Mn. Pau, dels quals soc testimoni, ja que la meva tendra edat dels nou i deu anys no fou obstacle perquè en servi molts records i vivències que et queden gravades per tota la vida, no s’hi hauria fet res. Va deixar llestes en el seu estat inicial, lliures del guix que les cobrien, les quatre capelles a l’esquerra de la nau, netejant-les de tota decoració posterior i obrint els finestrals de cadascuna, amb els seus vitralls. La seva intenció era continuar malgrat la falta de recursos. Però la persecució sagnant que sofrí a l’esclatar la revolució de 1936 acabà amb la seva vida, i fou assassinat com tants altres pel fet de ser sacerdots.


Però, amb tot, crec que sense la seva acció restauradora, Sant Miquel no seria avui tal com el veiem. La seva acció i exemple, al llarg dels anys, ha donat els seus fruits estimulant a molts i donant condicions que han fet possible acabar l’obra que segurament fou el seu somni, avui fet realitat.


De les idees de Mn. Pau Queralt se’n pot extreure una semblança amb la situació actual de Catalunya?.

Sí, sens dubte: només cal llegir els articles del grup de Pensament i Política per adonar-se’n. Sobretot els escrits durant la dictadura de Primo de Rivera, que li causaren molts perjudicis, persecució i repressió (el 26 de juliol de 1926 el periòdic Aires de la Conca, que dirigia, va ser penalitzat amb dues multes, una de 300 pts. i l’altra de 250 pel Gobierno Civil de Tarragona. La defensa de les llibertats més elementals dels catalans, per la nostra llengua, les institucions de Catalunya, etc., són vàlides per a la mateixa o pitjor situació que vivim actualment a Catalunya.


Finalment, creu que falta avui gent amb aquest grau de compromís i humanisme?
En primer lloc crec que si no n’hi hagués no hauríem arribat on som en la defensa de les nostres llibertats. Altra cosa és que en faltin. Crec que sí! Molts polítics i militants dels partits independentistes, en la situació actual de Catalunya, el compromís i l’humanisme l’haurien d’esmerçar a trobar la unitat d’acció vers el camí de la independència.


Amb tot, no podem oblidar, sinó admirar i agrair, l’exemple que ens donen els nostres presos polítics i exiliats, que ho són injustament per la seva fidelitat i compromís amb Catalunya.