Vallbona de les Monges

Després de la Festa Major montblanquina i la intensa Diada Nacional de l’11 de Setembre és hora de continuar el relat turista i paisatgístic pel sud de l’Urgell que havíem anat narrant els darrers articles.


Recapitulem. Havíem arribat divendres a la tarda al balneari de Rocallaura, on ens havíem passat unes quantes hores en remull, relaxats entre bombolletes i salts d’aigua. L’endemà, deixant els característics barnussos blancs a l’habitació, havíem aprofitat el dissabte per redescobrir el Santuari del Tallat, la història del qual podem conèixer bé a través de l’exhaustiu estudi que va fer-ne Sans Travé als anys vuitanta i ens havíem interessat també pel Mestre del Tallat, un escultor al voltant de 1500 sobre el qual n’està aprofundint els estudis l’historiador de l’art colomí Damià Amorós. Ens havíem quedat parlant de la Festa de la Cervera que havíem trobat per casualitat al centre de Rocallaura, tot just quan ens proposàvem de visitar la població, amb la música i les garlandes incloses. 


L’ambient festiu de Rocallaura ens va captivar i vam decidir quedar-nos-hi a dinar. Feia bon temps, i en aquella terrassa s’hi estava molt bé. Vaig aprofitar la sobretaula per llegir El Segre, aprofitant que érem en demarcació lleidatana. 


La tarda vam passar-la de nou dins de l’aigua. Certament hi havia més gent que durant la vigília, però tampoc massa, fet que ens permetia anar amunt i avall sense problemes, veient, de nou, com s’anava ponent el sol pels grans finestrals del balneari.


El diumenge sí que va ser el dia de Vallbona de les Monges. Ja ens l’havíem reservat. A més, aquell no era un dia qualsevol, sinó Diumenge de Rams. Quan ens dirigíem cap a Santa Maria de Vallbona, pels seus carrers adjacents ja vam començar a trobar una aroma de festivitat familiar, d’avis, pares i fills dirigint-se cap al cenobi cistercenc femení més important de Catalunya.


Hi havíem estat diverses vegades feia uns anys, però teníem ganes de tornar-hi i, més, en un dia com aquell de Setmana Santa, per compartir-ne la celebració. La plaça oberta ens donà la benvinguda a aquells 850 anys d’història. En travessàrem la porta i ens dirigírem, com tots els congregats, al claustre trapezoidal de decoració eclèctica, amb trets romànics, ogivals, neoromànics i renaixentistes.


Amb les tradicionals branques d’olivera a la mà, el cant de les monges i aquells rosetons i capitells de gran bellesa, vam transportar-nos per un moment a un espai intemporal, lluny de l’estrès de la quotidianitat. Després de la benedicció, i de la posterior missa solemne, vam aprofitar per fer la visita guiada a la resta de dependències d’aquesta construcció.


Si el patrimoni arquitectònic ja és per si mateix espectacular, cal destacar de manera especial les innovacions audiovisuals i museogràfiques que s’inclouen des de l’estiu del 2017 en la renovada visita guiada. Un recorregut panoràmic amb imatges recreades, veu en off i superposicions que val molt la pena de veure. A més, també podem conèixer de primera mà la farmaciola del monestir, que antigament utilitzaven les monges, amb ungüents i medicines, també a través d’un audiovisual propi molt ben aconseguit.


Si amb els anys han aparegut noves tecnologies que ens permeten explicar el passat i el present d’una manera més entenedora i dinàmica, és qüestió que els espais arquitectònics i històrics més rellevants les utilitzin. I en el cas del Monestir de Santa Maria de Vallbona, us puc assegurar que ha quedat especialment bé.


Amb l’esperit reconfortat, va apropar-se l’hora de dinar, fet que ens va permetre tastar la cuina casolana que s’elabora a la mateixa població, amb un menú molt ben aconseguit, d’aquells de sucar-hi pa. Amb aquest àpat finalitzaven els tres dies que havíem passat en aquesta zona sud de l’Urgell que, si bé els habitants de la Conca coneixen a bastament per la seva proximitat, continua sent un territori poc conegut per bona part dels turistes de casa nostra. Molt recomanable.