Arquimbau busca feina (II)

Seguint amb l’article “Balta busca feina”, publicat a la Nova Conca el 9 del mes passat, sobre dos vagarosos sense treball, avui els oferim la segona part.


Aquest tomb el protagonista és un cosí del Balta, de nom Arquimbau. Aquest és un home baixet, modest, de mirada viva, poc amant del treball, el cabell ben clenxat i que vesteix, tant hivern com estiu, amb jaqueta. Desconeixem la seva edat però aparenta uns 40 anys. 


Quan parla quasi no obre els llavis i de vegades li flueix només un xiu-xiu. Poc enraonador, vaja . És oficinista, millor dit, era, ja que ara es troba a l’atur. Resulta que era el segon de l’oficina administrativa d’una empresa de construcció de 400 treballadors, però a l’arribar la crisi del totxo feu fallida i ell i els 450 empleats (cal sumar a la base els administratius i tècnics) els despatxaren sense indemnitzar i, des d’aquell moment, tots a l’atur.


Al principi aquesta situació li va caure bé, ja que es llevava del llit quan volia, en tenia prou amb el que li donaven, pel cafè del matí, per l’aperitiu de migdia i pel tabaquet de tothora; per tant, per què treballar?, o per què buscar treball? Però quan passaren els dos anys de viure bé decidí buscar feina.


Com que no sabia cap on girar-se es va recolzar en el seu cosí, el Baltasar, el qual de mal grat li digué que coneixia un “haig hunter”, però no sabia si recomanar-li, perquè a l’entrevista que li va fer el va trobar un “conyón”, malgrat tot, no hi perdria res en visitar-lo, ja que el més atractiu era que “no cobrava” la primera entrevista. Acceptà ell, el cosí li donà la tarja de l’esmentat “hunter”


Era aquesta.


S’hi va arribar i es va trobar que el despatx del “haig” era de pel·lícula, amb tots els últims avenços i luxes, tant els mobiliaris (d’Olimpics Heritage), com els quadres penjats a les parets (Kandinski i Picasso) i un esplèndid aparador de licors (del Carles I al Lagavulin) i, finalment l’ordinador, ni més ni menys que un Intel Core 7-7700k., valorat en 33.000 euros.


El Hunter li feu una entrevista profunda. Al final li dictaminà que el seu nivell el posicionava per dirigir un dels departaments comercials de qualsevol multinacional.


A l’escoltar aquest dictamen a l’Arquimbau se li obriren els ulls, la boca i tot el que s’obre relacionat amb l’estupor.


-Bé, em deixa parat-, mussità Arquimbau, i va tardar uns minuts en tancar tot el que abans se li havia obert.


Uns segons de silenci flotaren a l’ambient, en primer lloc veient el Hunter que l’altre no acabava de digerir el dictamen i, en segon lloc, donar-li temps a que reaccionés. Finalment l’Arquimbau se centrà i li preguntà: -Si fos cert que una multinacional em fitxés, quines condicions laborals creu que em farien?


El Haig es gratà el cap. Tardà uns segons en contestar: -Home, pensi que en un principi cap empresa es llança a fer grans concessions, sinó més aviat són modestes, però desprès s’arreglen.


-Per exemple...?


Doncs miri, el primer any el sou aniria de 1.200 euros al mes i al segon el salari pot tenir un augment del 10%. Ara bé, si la persona dona bons beneficis a l’empresa, les condicions laborals s’eleven notablement; és a dir, als dos anys, el sou seria de 70.000 euros/any i una participació del 5% dels beneficis, també vacances pagades en bons hotels, serveis mèdics complets i un fons de jubilació equivalent al 50% del salari.


Els ulls d’Arquimbau s’obriren mentre la boca del Hunter es tancava; ja n’hi havia prou amb el que havia dit; només li afegí: 


-Què li semblen aquestes condicions?


-Magnífiques!

-Doncs…?


-Doncs, que demanaré entrar a l’Empresa d’aquí a dos anys.