Anàlisi d’una Diada meritòria

Sis-centes mil persones ompliren els carrers de Barcelona en la celebració de la Diada d’aquest any; una vegada més ha estat multitudinària i tan significativa com sempre, políticament i social. Els rivals, en canvi, van pensar que aquesta vegada la manifestació punxaria, i això no va ser així.


  Tot i tenint present que la situació viscuda en aquests últims temps no ha estat com la dels altres anys, la gent hi ha assistit. De fet, la causa de la reducció cal trobar-la en les adversitats descrites en la pell dels exiliats polítics, o en la situació dels presos polítics, o l’amenaça d’un 155, per una banda, i, per l’altra, la desunió que hi ha hagut entre els partits independentistes. Malgrat aquest cúmul de contratemps, no tothom reuneix sis-centes mil persones. És normal que, enfront de les dificultats, l’ambient d’aquest any fos menys engrescador; això ja sol passar.


La jornada es va fer en un sentit de protesta contra la repressió de l’Estat cap a l’independentisme, i la crida a la unitat per part dels polítics; aquesta última va ser un clam d’exigència i necessitat.


  Davant d’aquests temps importants que s’estan vivint, cal tenir present, com deia un columnista, “no ha de ser la ciutadania la que ha de dirimir una qüestió tan important com l’autodeterminació”. Perquè és feina dels polítics sobiranistes arribar a acords; aquests hauran d’estudiar les estratègies, amb el temps que calgui. Per tant, és important que es posin les piles d’una vegada i deixin el partidisme de banda.


Els polítics sobiranistes farien bé de prendre nota i agafar les responsabilitats que els pertoca, ja que tal com deia un altre comentarista, “no fos cas que el desencís es traslladés a les urnes; aquí sí que hi hauria problema”. 


Queda clar que l’independentisme s’ha guanyat un lloc per les causes que tots sabem. I que no hi ha més solució, com reblava una líder federalista d’aquestes que no surten en pantalla, que les qüestions polítiques en democràcia s’han de solucionar parlant-ne, no reprimint-les.


Els analistes també posen en relleu que, malgrat la immobilitat de l’Estat, l’independentisme hi és, i per quedar-se, però haurà de nodrir-se de constància, si vol mantenir-se. La unitat ha de ser total, tant per als polítics com per al poble. Perquè com deia l’Ignasi Aregay al diari Ara, “la unitat és la que ens ha de fer sortir de l’atzucac”.


  La classe política ha d’oferir un full de ruta i una estratègia a seguir, perquè vistes les expectatives que hi ha i sense perdre les raons que han portat l’independentisme a arribar avui fins aquí, li caldrà ser perseverant i fer-se sentir en totes les legislatures com a majoria. Això comporta ser el govern de totes i de tots; fer possible una governabilitat positiva tant per als que hi estan a favor com per als que no. Cal anar fent possible el país de tothom i els objectius per anar avançant. Si no és avui, que sigui demà, i poder decidir.


Tenint present, com deia un periodista, que ara per ara, i si no canvien, l’objectiu de l’Estat davant del sentiment independentista català no és tan sols derrotar-lo, sinó també desactivar-lo...


Perquè, enfront de tot plegat, com diu la saviesa, hi ha una veritat certa: és que davant d’un problema la regla d’or és reconèixer-lo i tractar-lo en conseqüència, i no menystenir-lo i no acceptar-lo. Perquè ningú no sap, pel que es veu, quina serà la solució que proposa el govern central, més enllà de la negació i de la repressió.