Poemes del desert

El teu somriure de sorra i de terra aspra té matisos de coure i la traça oxidada del desig de l’aigua.
Una infausta corrua de petjades sordes de ferro i de foc empenyé dunes enllà un infant, que fou el teu pare.
 

 

Així comença el poema “Infant saharaui”, el primer que trobem al nou llibre del professor Joan Gasull, Apàtrida (Llibres del Segle, 2019). El vincle de Catalunya amb la qüestió del desert no és nova, ni tampoc menor. Unes cinc-centes famílies catalanes van acollir aquest estiu nens i nenes saharauis. Ho destacava fa unes setmanes TV3 en una notícia en la qual s’entrevistava alguns dels voluntaris que participaven en una trobada celebrada a Girona.


 
Precisament és des del Palamós costaner que Joan Gasull (Viladamat, 1949) escriu aquests versos que tot just reproduíem i que continuen així:


La claror dels estels la teva mare. I el teu bressol, aquell ample silenci on el sol s’amaga darrera la pols.
Al fons dels teus ulls roman confiada una esperança. I el record d’un dolor incrustat a la carn com una ferida de bala. 

Uns mesos enrere feia referència en aquestes mateixes pàgines a una novel·la de l’autor empordanès que està basada en fets reals. Parlava d’El pacifista que pretenia volar una discoteca (Llibres del Segle, 2017), un llibre en el qual Gasull ens transportava als fets que van tenir lloc el 24 d’agost de 1969 a Platja d’Aro, a la discoteca Tiffany’s, tot just ara fa cinquanta anys.


Si en aquella ocasió eren les reflexions polítiques i socials d’un context gironí del tardofranquisme i quina resposta hi donaven les noves generacions juvenils que s’havien format en els valors del catalanisme, l’escoltisme i la Nova Cançó, en aquesta ocasió Gasull parla de tota una altra cosa, per bé que podem trobar-hi també algun vincle temporal.


Així, aquell darrer any de la dècada dels seixanta que ens transporta a Platja d’Aro, és justament quan va prendre força la reivindicació territorial del Sàhara, després dels plantejaments autodeterministes de Nacions Unides, ja en els darrers compassos del règim franquista i la posterior Marxa Verda de l’octubre de 1975. Les conseqüències de tot plegat són les que ara poetitza Joan Gasull a través de la seva experiència personal com a família d’acollida d’un dels nois saharauis, en Mahmud, “amb qui ha compartit, temporalment, il·lusions i fracassos”.


Amb pròleg de Joan Ferrerós, aquest és un llibre de lectura àgil però transcendent que en la seva vuitantena de pàgines inclou una trentena de poemes escrits en primers persona, com si els estigués recitant el mateix protagonista. 


La figura paterna, la identitat múltiple, les frustracions, les tardes d’hivern i els vells costums s’entrelliguen amb els estius, les fronteres, els records, les nits del desert i la celístia enyorada. Uns versos plens de sentiments que ens fan plantejar-nos què suposa la identitat per algú que és a cavall entre dues realitats. Entre el passat recordat i el present més actual. Què triem, quan és el moment de fer-ho? Cap a on ens hem de dirigir amb el nostre equipatge? 


Travessarem els prats de flors, desorientats?