Senyores i senyors, benvinguts ben bé a la tercera onada d’aquesta pandèmia causada per aquesta cosa tan minsa que és capaç de doblegar presidents, magnats i sobretot pobretes persones grans a les acaballes de la seva existència en aquesta, mai més ben dit, anomenada vall de llàgrimes. I arribem a la tercera onada, perquè francament penso que tots plegats estem bastant tarats, som egoistes i no tenim, tornant al primer adjectiu, dos dits de front.

I és que, senyores i senyors, és evident que enguany, peti qui peti, doncs mirin, d’alguna manera no s’hauria de celebrar de cap de les maneres el Nadal, ni Cap d’Any i Reis, amb els nens des del balcó de les seves cases. El passat pont de la Puríssima va ser d’escàndol el nombre de cotxes que van sortir de l’àrea metropolitana, i no hi ha localitat en què no es conegui alguna festa il·legal, de joves i no tan joves, que els haurien de tancar en algun centre a reflexionar a les fosques; per no parlar de gent a qui ja no poso nom que, sabent que és positiva, manté relacions amb altres sense avisar-lo d’això mateix.

Les autoritats sanitàries del nostre país, o ho tanquen tot, o es precipiten a obrir, i ho fan tanmateix igual a tot el país. No és, senyores i senyors, el mateix l’àrea metropolitana que una comarca d’interior amb poblets de no gaire habitants. No és el mateix confinar un poble d’encara no mil habitants, sense botigues ni res, que confinar municipalment Tarragona o Barcelona, amb mil i una coses per escollir, complint la llei i sense sortir del municipi. Sigui com sigui, ja vaig dir que anàvem pel pedregar i ja hi som.

  Si és que acabem celebrant Nadal, després en sentirem a parlar i tot seran plors.