Per parlar d’aquest mortífer fusell hem de conèixer el seu creador: Mikhaïl Kalàixnikov, l’inventor del fusell d’assalt AK-47, el més mortífer de tots els coneguts i que s’ha acabat anomenant com el seu creador.

Mikhaïl Timoféievitx Kalàixnikov va néixer el 1919 en un petit poble de Sibèria. Fill d’una família de petits propietaris, la seva vida fou austera, però no pobre. Als 10 anys es va familiaritzar amb les armes, ja que sovint sortia a caçar al bosc amb una elemental escopeta acompanyant al seu pare. El 1928 l’estat soviètic va implantar els plans quinquennals per industrialitzar el país; llavors tota la producció agrícola dels pagesos (‘mugics’ en rus) fou col·lectivitzada per tractar d’alimentar la població que deixava el camp per anar als nuclis industrials. Els pagesos que refusaven integrar-se al sistema de granges comunals eren deportats a Sibèria, empresonats i executats. La família Kalàixnikov, al negar-se a cedir els seus terrenys, també va ser enviada a Sibèria, condemnada a treballs forçats.

L’any 1937 Kalàixnikov va fugir de Sibèria per anar a treballar en una fàbrica de material de guerra, on va rebre una bona educació tècnica. L’any 1938, l’Exèrcit Roig el va reclutar i gràcies al seu bon comportament i aptituds, el van assignar com a mecànic per a la reparació de tancs, i quan va agreujar-se la guerra fou enviat al front. L’any 1941, fou ferit a la batalla de Briansk (on els soviètics, tot i perdre-la demostren ja una eficàcia de resistència). Durant la convalescència aprofità per examinar diversos models de fusells, concebent aleshores aquesta nova arma que despertaria l’interès de les autoritats militars soviètiques, pel fet de ser una arma lleugera amb capacitat de tir ràpid, fàcil de manejar i molt letal. A aquest fusell se li va donar el nom d’AK-47, pesa 4,3 quilograms, té 87 centímetres de longitud, la llargada del canó és de 415 mm i el calibre és de 7,62 mm. Una qualitat del ferro que el fa molt manejable és que no pesa gaire. La cadència de tir és de 600 trets per minut, i el fet de tenir el carregador corb extraïble fa que pugui ser substituït pel nou; cada carregador té capacitat per a 30 bales i, per si fos poca cosa, disposa d’un retrocés molt suau. L’arma s’ha considerat apta per disparar tant a les calors del desert com en els gels de les estepes; a més, es pot submergir a l’aigua i llançar-lo al fang sense que la seva seguretat es vegi perjudicada. Tant és així, que en el període de proves, comparant-lo amb altres models de fusells deixats sota la pluja i enterrats a l’arena i el fang, en treure’ls, els altres es van desencasquetar després de disparar tres trets, mentre el Kalàixnikov va buidar el carregador sense cap problema. Mireu si n’és de simple que fins i tot a la desapareguda Unió Soviètica l’ensenyaven a manejar-lo als xavals de les escoles primàries.

  Aleshores, tots els examinadors de la prova es van decantar per aquest model, i li van donar el nom d’AK-47, que en versió russa és: Avtomat Kalàixnikov (Automàtic Kalàixnikov).

Als inicis de la Segona Guerra Mundial, l’invent de Kalàixnikov va caure com aigua d’abril sobre els alts comandaments de l’Exèrcit Roig per enfrontar-se als alemanys, i repel·lir la infanteria germànica.

Avui en dia, aquesta arma l’usa tothom que té ànsies bèl·liques. S’ha venut arreu i gairebé en disposen tots els exèrcits del món. Els talibans es veuen a les fotografies vantant-se dels kalàixnikovs, però també l’usen els exèrcits occidentals. Per la seva eficàcia, s’estima que unes 250.000 persones moren a l’any pel foc d’un kalàixnikov. Fou tanta l’admiració que causà a polítics i militars soviètics que Mikhaïl Kalàixnikov fou considerat un patriota a la Unió Soviètica i, ara, a la Rússia actual, se’l té com un heroi.

Amb el pas dels anys ha ocasionat tanta massacre que el mateix Kalàixnikov, el creador de l’arma, abans de morir, va escriure una carta amb aquestes línies: “El dolor que tinc en la meva ànima és insuportable. Una pregunta sense resposta retruny una i altra vegada la meva consciència per la mort de tanta gent; per tant, jo, Mikhaïl Kalàixnikov, de 93 anys, fill de pagesos, cristià i de fe ortodoxa, em sento culpable de la seva mort, fins i tot tractant-se dels enemics”.

En defensa seva cal matissar que Mikhaïl mai va cobrar ni un cèntim per la venda dels centenars de milers d’unitats d’aquesta arma a la qual s’ha dit “el sinònim de mort”. No obstant això, ell, es penedia de l’acció i sempre va assegurar que la seva intenció era defensar la seva pàtria russa, i que lamentava que el seu invent hagués caigut en les males mans dels polítics. El 1971 el van ascendir al grau de coronel. També li foren concedits un doctorat honoris causa d’Enginyeria, l’Orde de la Bandera Roja del Treball, l’Orde de la Guerra Patriòtica de primera classe i l’Orde de l’Estrella Roja. També va ser nomenat Heroi del Treball Socialista en dues ocasions.

El 1994 el govern de Putin el va ascendir a Major General i se li va atorgar l’Orde de Sant Andreu, mentre encara treballava com a director de la planta d’enginyeria.

El 2009, amb motiu del seu norantè aniversari, va ser guardonat amb l’Estrella d’Heroi de Rússia, per haver aconseguit “convertir l’armament rus en una de les nostres millors marques nacionals”.

I finalment, el súmmum dels honors: en ple centre de Moscou es va plantar una escultura en el seu homenatge, amb un cartellet esmentant que el fusell és una “marca cultural de Rússia”. L’escultura, amb més de set metres d’altura, representa Mikhaïl Kalàixnikov portant el seu invent. Pocs dies després de la inauguració, algun entès en armes va observar que el fusell que havien posat a les mans de l’escultura era el model d’un fusell d’assalt alemany STG 44, motiu pel qual després d’aquesta inconcebible espifiada van haver d’eliminar ràpidament aquella ferralla del monument. En definitiva, vaivens de la història.