Avui, de bon matí, l’estació de Cervetinal bullia de gom a gom, la gent tapava les portes de sortida i també de l’entrada per agafar el tren cap la comarca del Castell de Mailavitllo, terra de vinyes i turons acaronats pel vent de xaloc, i amb serpentines d’oliveres enfilades als llindars de les clotades més obagues. Allí a les nits refresca, encara que sigui a ple estiu, i de tant en tant els núvols que venen de més enllà de la serralada de “La Monyos” porten aigua per fer cantar els rius i les cascades, i per omplir les mines que fan rajar les fonts.

El tren ha de sortir a les onze del matí, però no són encara les deu i el batibull de viatgers és un no parar, embalums i maletes, bosses i motxilles i nans i pares i avis i gent de totes les edats, i estris de tota mena, estan esperant per ser carregats en aquest tren, que farà el trajecte fins al castell. No és un viatge molt llarg, però sí entretingut, perquè passes de puntetes per poblets perduts i regats per rierols d’aigua clara que baixen de la serralada, pinars escampats entre roquers impossibles, que neixen del més fons del congost; allí, també els brolladors de fils d’argent teixeixen la terra fèrtil i les hortes, i porten a les cuines de cada casa varietat de verdures i fruites en cada estació de l’any; allí les vinyes estan en parades de terra de còdols dels antics meandres de rius ja desapareguts, però que han deixat la seva petjada en aquests llindars. Les mules fan la feina que en altres llocs fan les màquines agrícoles: llaurar i baixar la verema pels costers és feina seva, i omplir les portadores és feina de la gent de la comarca del Castell de Mailavitllo.

El castell era una construcció feta damunt un antic castre iber, que les diferents civilitzacions varen anant fent seva i acomodant -la a les seves necessitats de defensa, habitatge i culte. El pati d’armes era ampli i de lloses planeres que aguantaven bé les tempestes i les rodes dels carros rodaven sense fang per damunt.