Un any més, i ja passen dels quaranta, hem navegat amb vaixell veler a l’estiu per les Balears.

Hem sortit i hem tornat a la Península, que es diu col·loquialment. Enguany el patró, armador i amic i la seva companya, que estrena jubilació, van sortir fa quasi un mes i s’han dedicat a noliejar amb familiars, amics, coneguts i saludats.

Nos i companya patrona de iot, com dèiem en l’article de la setmana passada, vam fer Reus-Palma amb avió, perquè Reus no té mar; perdó per l’acudit, propi d’un pelacanyes.

Ara, acabats de tornar, direm quatre mots de la navegació, amb detall del procés de posta de sol, nit, nit profunda, primeres llums, cap de Tortosa i l’Ampolla.

I també direm quatre mots del tractament i re-consideració del català, amb el nou govern de PP i Vox a les Balears.

A Andratx, sopar d’acomiadament els mateixos cinc de l’any passat més en Cabrera Pinyana, un ampoller de soca-rel —i si no que els ho preguntin als del Perelló—, que ha volat a Palma per embarcar-se, com a pràctic, no fos que ens equivoquéssim de port de tornada. Sopar al costat de l’olivera centenària de l’Andratx marítim.

Mati-manyana, que diuen al Delta, anem a passar el dia a cala Sant Elm. Demanem boia al boiero, i ens diu que hem de fer l’ingrés a la web de l’autoritat portuària; li diem que som jaios i no tenim internet, i es queda pensatiu; pregunta quan fa el vaixell, quinze metres; quantes hores pensem estar-hi, diem de sis a vuit, ja que a horabaixa partim cap a la Península; diu: Barcelona; no, no tot és Barcelona. Torna a pensar i diu, que li donem trenta euros, ni dona rebut ni l’hi demanem. No crec que s’ho embutxaqui, ja que el camp de boies deu estar minat d’informació i control des d’un centre de comandament, amb aire condicionat.

Dinem, i ens tirem a l’aigua sempre que calgui; nos en pilotes, nudisme que vaig iniciar als trenta anys i que encara practico, encara que més desballestat. Una medusa petita pica a una xica del grup i li receptem Neosayomol, i ens comenta que a Austràlia, a les platges, hi ha ampolles amb vinagre per a les picades de medusa distribuïdes i anunciades.

Badant a la cala observem un parell de cabres per un pedregar prop del mar, i recordem que ens han parlat que han proliferat i s’hi han sumat cabres bordes ensalvatgides, que s’estan convertint en un problema per a alguns veïnats de Sant Elm, a Andratx. Davallen de les muntanyes, entren als jardins i es mengen brots i plantes. Acompanyem una foto feta des del vaixell.

A horabaixa abandonem el parc de l’illa Dragonera. Farem cent milles fins al port de l’Ampolla, de les sis de la tarda a les dotze del migdia, total divuit hores a una mitjana de cinc nusos i mig, o sigui traduït a quilòmetres, a onze per hora.

Hem volgut aprofitar el vent per navegar unes hores sense motor, que és una variant de silenci molt especial i econòmica, si no es trenca res, i la resta a mitja màquina i amb bona mar. Hem prioritzar no forçar màquines.

Hem vist dofins abans de fer-se de nit. Era un grup de quinze o vint, però s’han mantingut a uns dos-cents metres. Fa vint o trenta anys eren més confiats i en tenim fotos nadant al costat del vaixell o travessant-lo per sota.

La posta de sol ha sigut discreta i la sortida pitjor, ja que la calitja enterbolida ha impedit veure el sol sortir de l’aigua.

He descansat d’onze a quatre de la matinada. A quarts de sis, la primera llum. Lluna en quart minvant, i l’estel de l’alba li ha fet guàrdia fins que la llum l’ha escombrat del cel.

Hem tingut dos vaixells a prop, inclús hem hagut de desconnectar el pilot automàtic i navegar a mà fins que hem vist clar per on decantava un d’ells. Dins del que és la negror de la nit al mar, els tràfics i artefactes queden com a fantasmagòrics; creiem que eren barcos de pesca esperant per xorrar o anar al calador.

A les deu del matí cap a Tortosa, barques d’arrossegament, boirina i calitja i calor, molta calor.

El curri ha funcionat. En posem un a l’acostar-nos al Delta, i aquesta vegada ens ha visitat un tallahams d’uns vuit-cents grams. Rara avis, perquè ens hi dediquem ben poc.

A migdia, el vaixell al seu cau. Dinem en un restaurant de la terra, ortigues de mar i musclos al punt de cocció, que amb un error de vuit a deu segons pot ser èxit o fracàs. Excel·lents.

Ara toca la llengua balear, que ells en diuen català, a diferència del Regne de València, que ens deuen tenir més mania i en diuen valencià.

Bé, anem a la llengua. Els menorquins la saben fer amb un xup-xup excels, però toca la llengua parlada, i no la menjada.

Un responsable del nou govern balear diu que el català és la llengua pròpia i familiar de molts illencs, entre els quals s’inclou, però que avui, en plena globalitat, i a les Illes vivint fonamentalment del turisme i sabent tothom el castellà i quasi tothom l’anglès, el català no té cap incentiu vital, i menys a la sanitat, on no hi ha cap cas d’algú que no s’hagi operat al·legant que el metge no parla o no entén el català.

En definitiva, que el català es un destorb, i Vox, en coalició amb el PP, no se n’amaga, i farà la puta i la Ramoneta enfront els defensors, fins ara majoritaris, de preservar la identitat cultural lingüística, com a patrimoni compartit que els enriqueix com a societat, i com a tret diferencial.

Els tres punts de l’acord del PP i Vox a les Illes poden convertir el català en una llengua residual. Diuen que eliminaran l’oficina dels drets lingüístics, que el català serà exclòs de la funció publica, i que perdrà protagonisme a les escoles.

Aquest és el preu que haurà de pagar el PP i la cap del govern, Marga Prohens, a canvi que Vox li garanteixi compromís d’estabilitat, inclosos els pressupostos generals de les Illes.

Bé, ja s’anirà veient per on van els trets, que tractant-se de franquisme i feixisme no dubtaran, si en tenen ocasió.

Els que creiem en la unitat nacional catalana no tenim més remei que desitjar: Que visquin els Països Catalans!