Jo, que sóc de terra endins, em miro el mar des de la llunyania i aquest em fa respecte, però a la vegada em fascina. No tothom té aquesta perspectiva. Conec a qui aquest gruix d’aigua salada li té el cor robat. I no són pocs els qui, nascuts a l’interior, estan embadalits per la mar. Ja no parlarem des de la lírica, o bé la narrativa, les arts plàstiques o el setè art, el cinema, ja que tots ells s’han esmerçat a versar sobre aquest tema, sinó que parlarem de l’ésser humà en el sentit més específic, quan se sent captiu de la immensitat d’aquesta grandesa oceànica, obra d’un creador universal, que corprèn davant de tan majestuosa panoràmica.

L’home de qui parlarem és un vilatà del meu poble de tota la vida, que per parentiu s’ha trobat atrapat per la placidesa de l’illa de Menorca, que tanta vida ha donat a la història d’aquella terra. El nostre amic hi passa temporades a prop del port de Maó, i més ara que està jubilat.

Disposa d’una petita barca amb motor fora borda que li permet fer recorreguts de petita durada, tot i que diu que podria arribar molt més enllà. Fou aquest el motiu d’una llarga conversa a peu dret, amb què amb un seguit de preguntes meves de curiositat suprema, el nostre amic m’endinsà en la ciència marítima, tant històrica com actual, de Menorca.

Un port natural com el de Maó, capital de sa illa, que des de l’antigor fins als nostres dies ha servit a civilitzacions que han deixat la seva empremta arqueològica. No cal dir que si l’ahir fou de gran utilitat, per a l’avui manquen paraules pel profit que se’n treu, tant per la seva estratègia naval com per a tot tipus de transport marítim, pesca o esportiu, o bé per les seves ribes. Francesos i anglesos rivalitzaren en el passat per Menorca, en un fet memorable: la Guerra de Successió de 1714... I a l’altra sortida al mar, al cantó oposat, hi trobem Ciutadella, i més...

Tornant al nostre mariner, direm que es desfeia en explicacions descriptives de la seva afició per la mar. Quan parlava del maneig de la seva embarcació jo hi veia una autoritat, en el tema tractat, que em seduïa. Perquè per navegar al voltant de la costa de Menorca es demana saber on hom posava els peus, en aquest cas la barca. Conèixer la superfície marina o el fons marí, pels esculls que s’hi poguessin trobar, era vital. O els indicadors que manifestaven un canvi de temps... Exhibia així la seva experiència amb to alliçonador.

La seva costa retallada per la infinitat de cales i petites platges, o bé penya-segats de marejadores altituds, aguditzaven el meu interès pel coneixement del nostre amfitrió, que identificava amb tot detall els accidents geogràfics de l’illa. I no cal dir el saber de les tasques o bé la nomenclatura de noms i accions que aquesta vocació porta. Certament el vocabulari emprat no té res a veure amb el nostre, mariners com som d’aigua dolça.

Em deia que l’embocadura del port de Maó, de bona condició estratègica, estava custodiada pel que avui coneixem com les restes de baluards del passat. I posava de manifest l’indret, la confluència de corrents marins que s’hi concentren i que, agreujats per un temporal, generen tant malestar que impossibiliten l’entrada de les embarcacions; si no saps capejar-los o esquivar-los, et cal esperar que passi el mal temps.

I mentre el meu company es desfeia amb explicacions em venia a la memòria, com una remor llunyana que s’anava apropant, un poema de Miquel Martí i Pol (1929-2003, Roda de Ter, Osona), que deia:

Mare, si fos mariner,
mariner de bona traça,
me n’iria mar endins
tot sol amb la meva barca...