Cacera de bruixes

La persecució de possibles independentistes per part de l’Estat està arribant a uns límits propers al paroxisme i que poden ser perillosos. El ciutadà que defensa un estat català ja no té cap seguretat de no ser denunciat. Som molts els que pensem que podríem ser a la presó; si no hi som és perquè les nostres persones no tenen cap rellevància pública. Però així i tot, no hi ha cap seguretat davant el discurs de la por.

Aquesta mateixa setmana, més de 50 ciutadans han estat citats pel jutjat d’Igualada acusats d’haver tallat el trànsit de l’autovia a Òdena el dia de la vaga general. Proves? Cap ni una. La policia no va fer cap comprovació personal i la denúncia es basa únicament en les matrícules dels cotxes que hi havia aparcats a les rodalies. Per tant, no hi ha manera de demostrar que el propietari del cotxe no havia anat a buscar cargols, com també podia ser. Malgrat aquesta feblesa, han estat citats a declarar davant el jutge. 

Un altre cas que conec de ben a prop és el d’un militant independentista de la primera fornada, lluitador antifranquista, a qui han comunicat també que rebrà una citació judicial per haver assistit amb un grup d’amics a un acte que es va fer en l’indret de la carretera on fa trenta anys un company de lluita va perdre la vida en un accident de cotxe. Com en la majoria d’actes d’aquest caire, es varen llegir uns textos, es varen cantar unes cançons i, sobretot, va ser una trobada d’amics on naturalment es va parlar de política. Ara la trentena d’assistents són investigats per la justícia, fins i tot l’acompanyant del company mort que des d’aleshores va abandonar qualsevol activitat política. Podríem fer una llista molt llarga d’incongruències que vindrien a demostrar que hi ha molts jutges i molts tribunals que no són imparcials. Com pot anunciar un ministre la sentència que encara no ha dictat un jutge? Si no hi ha separació de poders, no hi ha imparcialitat i si no hi ha imparcialitat no hi ha justícia. Els moments que vivim s’assemblen força als temps de la Inquisició, en què no existia la presumpció d’innocència. No era el tribunal qui havia de demostrar la culpabilitat sinó que era l’acusat qui havia de demostrar la seva innocència.

Tot això és possible per la feblesa del nostre govern davant el corró implacable d’un estat que no dubta a saltar-se les seves pròpies lleis i adoptar formes de govern tiràniques. Enfrontar-nos per la força a un estat totalitari vol dir que sempre tindrem les de perdre. Només podria canviar la situació una altra força superior que se li imposi, però Europa no vol jugar aquest paper. Hem de reconèixer que, ara com ara, estem sols i si hem resistit els atacs és perquè hem estat units. Ara, per la irresponsabilitat d’uns i altres, estem a punt d’engegar-ho tot en orris. La situació és tan complexa que no s’hi veu una sortida. El pitjor enemic és a l’interior. Divideix i venceràs. I així anem.