Història

Era un divendres de maig, a les sis de la tarda, quan un nombre de vint-i-sis persones, totes elles exalumnes, feien una trobada en el que fou el Col·legi de les Germanes Carmelites de la Caritat Vedruna —avui tancat— per celebrar els seus 40 anys d’aniversari. Tot plegat es tractava d’una festa d’homenatge en honor d’alguns mestres que, d’alguna manera, els havíem acompanyat en la seva vida amb els nostres ensenyaments. A un servidor i tres companyes més ens mantenien en el bon record i així ens ho expressaven: encara érem persones dignes de recordar.

Quaranta alumnes havia estat la totalitat d’aquest grup, quan jo els vaig tenir a sisè curs d’EGB, entre els anys 1989-1990, i del qual mantinc un bon record, si bé puc dir que no eren els únics. Les assignatures que els impartia eren les socials i la cultura religiosa. Tot just es començava a parlar del que seria l’ESO. Les meves companyes intervingueren en la seva vida escolar en altres moments.

Fou una trobada especial i emotiva alhora. Feia uns vint-i-vuit anys que no ens havíem vist amb molts d’ells. Encara que no hi havia tota la colla, ja que molts eren lluny i per diferents raons, havien excusat la seva assistència. També els tinguérem presents. Els bons moments passats pels allí presents brollaven de la seva ment com un doll d’aigua fresca. Tot rememorant les estones viscudes, el pas dels anys ens sorprenien —tant als uns com als altres— per la nostra nova imatge física; elles i ells ara grans, i nosaltres encara més grans.

Aquells que havien estat en edat escolar, avui eren adults fets i drets, amb responsabilitats diverses: tant familiars com de treball o bé acadèmiques... Qui ho havia de dir?

En aquell encontre, entre tots i mentre va durar la visita a les aules, les mirades i els pensaments s’entrecreuaven, reflectien els somriures d’un passat avui nostàlgic. Eren incessants, els comentaris alegres que feien reviure el seu món escolar llunyà.

Als quatre professors que hi assistirem ens obsequiaren, d’una manera especial, no tan sols amb bones memòries i paraules congratulades de bons desitjos i felicitats, que foren moltes fluïdes i complaents, sinó que ho volgueren materialitzar d’una manera tangible amb un guardó, que podríem dir-ne una distinció d’honor: una rosa. 
Una rosàcia ben guarnida, amb elements nutrients per a la seva conservació. Era ben clar que volien que aquell present durés i no es marcís al cap de quatre dies. Demanaven la nostra atenció i complicitat per aquell obsequi per tal que, el temps que va durar aquell encontre, no caigués en l’oblit de manera fàcil.

La tradició mana que l’esmentat present vol representar l’estima que pots tenir per una persona, i així ens quedà palès. La rosa encara resta en un indret visible del menjador de casa, ben viva i com a record viu.

No hi hagué cap refrigeri, no calia. Fou una trobada animada en tota regla; un retrobament celebrat i molt commovedor. Alguns d’ells, en acabar, se n’anirien a sopar per fer remembrança dels bons temps d’escolaritat. A altres, les obligacions familiars ens reclamaven. I és que la vida, tant per als uns com per als altres, havia fet un tomb.