Editorial

Aquest 2021 ha començat tal com va acabar l’any 2020, amb el coronavirus sent el centre de l’actualitat i de les nostres vides, fins a tal punt que les ha marcat potser per sempre. Les persones hem fet coses, com a societat, que si ens les haguessin dit només un any abans no ens ho hauríem cregut de cap de les maneres. Hem obeït fil per randa, en general, tot el que ens han dit les autoritats, hem suspès festes, trencat tradicions, ens hem tancat a casa, hem deixat d’anar al bar i al restaurant, hem tancat els nostres negocis tot i que ens hi anés la supervivència; en definitiva, hem fet i de ben segur seguirem fent, coses increïbles que poden haver canviat la nostra societat de manera definitiva.

  Ara, però, tenim un bri d’esperança precisament allà on més han patit els efectes d’aquesta maleïda pandèmia: a les residències, on els nostres avis i àvies han posat la majoria de víctimes d’aquesta crisi, i que lògicament, en ser la baula més feble de tota la cadena, s’han merescut ser els primers a vacunar-se. Alguns d’ells fins i tot n’han rebut ja la segona dosi, així com també el personal que treballa amb ells.

  Cal, doncs, esperar que en el decurs d’aquest any no hàgim de lamentar tanta sagnia de víctimes a les nostres residències i que la treva del virus es comenci a ensumar; però costarà.