Editorial

Que el coronavirus no respecta res ni ningú ja ho hauríem de saber tots plegats a hores d’ara. Primer, als inicis, tothom deia que era cosa dels xinesos, que no arribaria a Europa i ni molt menys a la nostra comarca.

Després, amb els primers casos i confinaments a Itàlia, vam començar a veure les nostres barbes una mica remullades i dèiem que potser es controlaria a Itàlia però que potser no vindria a Catalunya, i mentrestant els viròlegs, metges i científics deien que era com una grip. Després van arribar els primers casos a l’Estat, i llavors encara dèiem que només afectava la gent gran, que era una mena de grip també, però que afectava la gent gran. I finalment, la realitat tossuda va fer que els grans anessin caient com a mosques, que les nostres residències esdevinguessin autèntics drames de mortaldat i després ja vam veure que els de 60, els de 50 i inclús els de 40 també ingressaven a les UCI, però dèiem que a la gent jove gairebé no els afectava.

I bé, ara estem en números dramàtics dintre la franja de joves i ja no tenim més excuses. Hem posat les nostres llibertats bàsiques a disposició dels governs i ara són els més joves els que es van infectant, tot i que encara no ocupen unitats d’intensius. Cal, doncs, estar molt al cas i no donar mai més res per fet sobre aquest virus.