Editorial

Aquest és el meu primer editorial, i us he d’avisar que no us espereu cap meravella. Per què ho dic això? Potser ara us esteu pensant la resposta, però jo en tinc una en forma de dita: “per- què el ciri és curt i la pro- cessó, llarga”.

No és que vulgui desmerèixer-me, ni tan sols ploriquejar una mica, vull parlar dels canvis i com afrontar-los. De tenir sentit comú i criteri.

El fet és que he de parlar d’aquest setmanari, de com l’hem fet —perquè encara m’hi estan ajudant— i que, segurament, ja no serà igual que abans. Potser, algun dia, l’editorial tornarà a ser veu ferma. “Quan Tarragona sigui Montblanc”!, escriuria si ho digués en to desvalgut i utòpic. No és, però, el cas d’aquest editorial, ni d’aquest diari. Només aprofiito les dites —que segons qui pot pensar que és de mandrosos— per fer una nota clara d’aquest canvi. Perquè també han canviat els actes d’un temps cap aquí, i nosaltres potser tampoc som les mateixes persones que abans.

Qui sap si Terrània tornarà a tenir més de set mil visitants, o si la comarca començarà a créixer en població i cultius, o si el mestre vidrier d’enguany ens farà “entregar l’ànima al cel -Déu ens escolti!-.

Però assereneu-vos, perquè no us penseu, ara, que us dono feina a fer. Simplement somio en veu alta, perquè potser no ens cal arribar a ser Tarragona. Jo, de moment, amb la plàcida vida que té lloc a Montblanc em conformo.

Us desitjo una bona entrada de tardor.