Editorial

El 22 d’octubre farà tres anys dels aiguats que van provocar la riuada del Francolí, que van acabar amb la vida de vuit persones i va malmetre les de moltes més. També el 10 d’octubre es van complir vint anys dels aiguats de Tarragona, en què van caure pluges de fins a 400 mm a Poblet en un parell d’hores, quasi tot el que pot ploure en un any.

El Francolí es va desbordar en tots dos casos, en el segon incrementant-se la desmesura al seu pas pel Brugent, amb un aiguabarreig que va començar a la Riba fent arribar les desgràcies fins als deu morts.

Les rierades o riuades han començat a recordar-nos la malastrugança dels qui les pateixen. Però no sempre ha sigut així.

La vida, el desenvolupament de la humanitat, sempre ha sigut al voltant del riu. Penseu que l’any dels egipcis estava dividit en tres estacions: akhet (inundacions), peret (creixement) i shemu (collita). Akhet cobria el cicle d’inundacions del riu Nil i es feia una feina preventiva de les lleres. Espais fèrtils per al cultiu, no pas per a la construcció.

Estem d’acord, doncs, que el riu sempre ha estat vida, però ara potser també és mort. Aquesta nova condició dels nostres rius parla més de com ens hi hem anat vinculant que dels rius mateix.

Potser és que ja no fem servir els rius com abans, els volem per a altres coses, i doncs els abandonem i ens abandonem al seu abandó. Un altre joc de paraules per parlar d’allò que provoca les desgràcies, que no és el riu, pobrissó, és potser que no el cuidem com els egipcis ho feien amb el Nil.