Editorial

Ahir es va presentar a l’Ajuntament de Montblanc un pla d’habitatge per als pròxims sis anys. Durant més de sis mesos les persones tècniques del projecte Treball als Barris han fet un recull de febleses i potencialitats de la vila per augmentar el cens d’habitatges: un problema que caracteritza la comarca des de fa molt. És clar que d’un temps ençà tot el país està immers en una aturada de recursos destinats a l’habitatge, cosa altrament contradictòria, tenint en compte la necessitat innata en la condició humana de tenir un lloc on viure. Fins aquí tot està normalitzat, i és un discurs que no afecta ningú. Però també s’ha de dir que és responsabilitats de tots.

D’uns temps ençà, no fa tant, l’habitatge s’ha convertit, per a molts, en una inversió, de futur o de present immediat. Tothom té dret a decidir què fer amb les seves propietats, i no cal parlar-ne més, només que també tothom té dret a un habitatge. I segons sembla, aquestes dues premisses s’enfronten, perquè, sent un dret, ¿com pot ser, alhora, un negoci?

Els ajuntaments no poden obligar els propietaris, i, per tant, tot queda penjant d’un fil, de la moral de cada persona. Potser, en comptes de plans d’habitatge o d’urbanisme, s’haurien de fer plans d’humanisme.