Unitat, unitat, unitat! Això, volem!
Segueix el compte d'Instagram de la Nova Conca fent clic aquí
Diumenge passat la plaça de Catalunya de Barcelona era plena a vessar. Els assistents van fer sentir la seva veu tot cridant de manera unànime i contundent: «Unitat!» Aquell crit, que era ben bé d’auxili, anava dirigit a tots els partits polítics catalans favorables al dret a decidir. A dalt de l’escenari, Carme Forcadell exigia al president Artur Mas eleccions abans de tres mesos.
L’endemà, el gruix d’aquests partits es van fer seva l’exigència de la presidenta de l’ANC. Però es van fer el sord a l’exigència d’unitat, també legítima, que els demanaven les més de 100.000 persones que omplien la plaça. De fet, d’ençà que el procés es va començar a fer veure de manera evident, els moviments que hem viscut durant aquests darrers dies han estat més calculats, tacticistes i partidaris que mai.
Efectivament, el president Mas, que és qui pot convocar eleccions, haurà de donar una resposta. Convocar i fer unes plebiscitàries en un temps tan ajustat potser servirà per satisfer les demandes de l’ANC (totalment coincidents amb les d’ERC). Però, al mateix temps, caldrà valorar si ho tenim tot lligat i blindat, per poder fer aquests comicis amb tanta pressa, sense que els riscos siguin irreversibles i insalvables.
Per la seva banda, els partits proconsulta sense responsabilitats de govern sembla que es moguin en uns registres molt allunyats del que la majoria de catalans demanem: «¡Unitat, unitat, unitat!»
Per exemple, entre aquesta consulta i la que es va convocar primer no hi ha unes diferències tan importants que justifiquin muntar uns escarafalls tan exagerats que estiguin a punt d’engegar-ho tot a rodar. I tampoc no semblen gens justificables algunes respostes forassenyades a la proposta de llista unitària que planteja el president de Catalunya.
El president i el partit que li dóna suport es troben en un atzucac terrible. Tot el que fan i proposen els porta a ser qüestionats. El president, sobretot, viu sota sospita permanent. Cap president de l’època moderna ens ha portat tan lluny en un projecte unitari i sobiranista. Tant se val. La situació és massa temptadora per no aplicar estratègies de partit i prioritzar l’assalt al poder.
Pensar en el país, sent conscients que aquest moment és històric i que res, absolutament res, per llépol que sigui, pot passar políticament al davant, només està a l’abast de patriotes amb un sentiment de pedra picada.
Volem i necessitem creure que tot tornarà a la normalitat. Volem i necessitem creure que els partits polítics sobiranistes faran pinya per fer un 9 de novembre escandalosament reeixit. I volem i necessitem creure que, a partir de l’endemà, tots units, sumaran (sumarem) esforços per arribar junts al nou Estat català: sobirà, lliure, just i plural. Això és el que volem ara. Això el que ens cal ara! Unitat, unitat, unitat!
L’endemà, el gruix d’aquests partits es van fer seva l’exigència de la presidenta de l’ANC. Però es van fer el sord a l’exigència d’unitat, també legítima, que els demanaven les més de 100.000 persones que omplien la plaça. De fet, d’ençà que el procés es va començar a fer veure de manera evident, els moviments que hem viscut durant aquests darrers dies han estat més calculats, tacticistes i partidaris que mai.
Efectivament, el president Mas, que és qui pot convocar eleccions, haurà de donar una resposta. Convocar i fer unes plebiscitàries en un temps tan ajustat potser servirà per satisfer les demandes de l’ANC (totalment coincidents amb les d’ERC). Però, al mateix temps, caldrà valorar si ho tenim tot lligat i blindat, per poder fer aquests comicis amb tanta pressa, sense que els riscos siguin irreversibles i insalvables.
Per la seva banda, els partits proconsulta sense responsabilitats de govern sembla que es moguin en uns registres molt allunyats del que la majoria de catalans demanem: «¡Unitat, unitat, unitat!»
Per exemple, entre aquesta consulta i la que es va convocar primer no hi ha unes diferències tan importants que justifiquin muntar uns escarafalls tan exagerats que estiguin a punt d’engegar-ho tot a rodar. I tampoc no semblen gens justificables algunes respostes forassenyades a la proposta de llista unitària que planteja el president de Catalunya.
El president i el partit que li dóna suport es troben en un atzucac terrible. Tot el que fan i proposen els porta a ser qüestionats. El president, sobretot, viu sota sospita permanent. Cap president de l’època moderna ens ha portat tan lluny en un projecte unitari i sobiranista. Tant se val. La situació és massa temptadora per no aplicar estratègies de partit i prioritzar l’assalt al poder.
Pensar en el país, sent conscients que aquest moment és històric i que res, absolutament res, per llépol que sigui, pot passar políticament al davant, només està a l’abast de patriotes amb un sentiment de pedra picada.
Volem i necessitem creure que tot tornarà a la normalitat. Volem i necessitem creure que els partits polítics sobiranistes faran pinya per fer un 9 de novembre escandalosament reeixit. I volem i necessitem creure que, a partir de l’endemà, tots units, sumaran (sumarem) esforços per arribar junts al nou Estat català: sobirà, lliure, just i plural. Això és el que volem ara. Això el que ens cal ara! Unitat, unitat, unitat!
Trobareu més informació a l'edició en paper de la Nova Conca d'aquest pròxim divendres