Editorial

Aquesta setmana Sarral i Montbrió de la Marca s’han fet famosos per la festa emboscada que ha cridat l’atenció dels habitants dels dos nuclis i de molts dels mitjans de comunicació.

Val a dir que abans totes les festes es feien al redós d’un bosc, com la del blat, o sovint la de la verema o la de tants aplecs com ermites hi ha. Recordem que no eren comunes les infraestructures culturals per acollir tantes persones. Llavors, el sol i la lluna entaulaven les celebracions. Per tant, antropològicament parlant, és un fet que no ens hauria de sorprendre tant, es podria dir que ho portem a l’ADN. Què és, doncs, el que sobta d’una festa al bosc dita rave?

El nom no acompanya gens, és cert, perquè es tradueix com deliri, o parlar irracionalment, moure’s o actuar violentament, frenètic, accelerat, o esvalotat. Gens tranquil·litzador, s’entén.

L’altre fet que ens fa no tenir-hi confiança és el fet que sigui il·legal, tot i que en aquest cas consentida per la persona propietària.

Ser il·legal fa por, és normal. Estar fora de la llei ens fa pensar que no hi ha persones que es facin responsables que no es faci foc, o de la brutícia, però no ha estat el cas. I de soroll en fan més a les festes majors del meu poble que al mig del bosc.

La festa emboscada ha estat més divertida per a aquells que han hagut d’investigar camins per arribar-hi que per als qui s’ho han mirat amb por. Ballar no pot ser mai un delicte, i menys al bosc.