Editorial

Ja tenim aquí un altre any la Diada nacional de Catalunya, un dia reivindicatiu que amb el pas dels anys ha anat convertint-se en una jornada cada vegada més festiva, cosa que no està malament, però no podem oblidar el motiu d’aquest dia i el seu caràcter solemne.

L’Onze de Setembre és una celebració amarga; ja queda molt lluny aquell dia de 1714, però és evident que el seu esperit continua viu, perquè aquest dia va ser assenyalat com el de la Diada no per celebrar una derrota sinó per recordar que, si bé significava el dolorós record de la pèrdua de les llibertats, també representava  l’actitud de reivindicació i resistència davant de l’opressió, i al final l’esperança de reprendre el camí cap a la llibertat.

Les diades nacionals tracten d’això, de recordar la història, de valorar els símbols que ens identifiquen, de sintetitzar la complexitat de factors històrics i culturals que ens han portat on som.

La Diada es pot viure amb més intensitat o menys: per a molts és un dia molt important, i per a molts altres, un festiu més. Sigui com sigui, a Catalunya és un dia especial i cadascú ha de poder ser lliure de viure’l com vulgui, manifestant-se, amb la família, viatjant o no fent res.