Editorial

Les cares dels veïns i veïnes de Lilla, dimarts al matí al saló de plens de l’Ajuntament, no era precisament de victòria, sinó d’haver aconseguit fer justícia després de cinc anys d’angoixa, lluita, promeses incomplertes i de veure que poc importava el patiment d’una pedania petita.

Per a molta gent, el túnel del Coll de Lilla ha provocat molta comoditat. Ara creuar Montblanc per anar a Valls és còmode. Molt, però n’hi ha que han hagut de pagar un preu molt alt. Uns veïns que vivien en un petit terme. Un lloc idíl·lic amb pau, tranquil·litat i una vista autènticament privilegiada. Fins que van començar les obres del túnel i van veure com les voladures provocaven esquerdes als habitatges. Reunions, trucades, manifestacions i cinc anys després veuen com per fi cobren. Però les indemnitzacions no cobriran totes les despeses, sinó que ho faran en part.

La dita diu que “millor això que res”. Les cares, un cop se’ls atorgava el xec, eren d’alleujament i de recordar per tot el que havien passat. Ara, busquen deixar-ho enrere, poder tornar a les seves vides quotidianes i reparar el dany que les obres van ocasionar, però sense oblidar que encara queden temes pendents, i ja avisen que no s’aturaran fins a aconseguir-ho. Tot i que són pocs, han demostrat que no són fàcils de tòrcer i si han de seguir protestant, ho seguiran fent fins que el seu poble quedi com abans de l’inici de les obres.