Editorial

Les dades del darrer informe de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) situen la Conca de Barberà entre les deu comarques catalanes amb la taxa bruta de mortalitat més elevada. Amb un 11,67‰ el 2024, les xifres no sonen noves però sí que renoven una advertència: la nostra comarca continua envellint a un ritme que compromet el seu futur demogràfic, econòmic i social.

No és pas una qüestió de salut ni de serveis, sinó d’estructura poblacional. Els que viuen més anys, malauradament, també moren més sovint. La Conca és terra de gent gran, amb municipis petits, densitats baixes i un relleu generacional massa feble. Aquesta realitat no pot deixar-nos indiferents. Cada defunció és, a més d’una pèrdua humana, un recordatori del buit que s’eixampla quan manca relleu.

A això s’hi suma una altra tendència que erosiona el territori: la pèrdua de població jove. Els que marxen ho fan buscant oportunitats que aquí no troben, i cada marxa és una llavor menys per al futur. El resultat és un cercle difícil de trencar: com menys joves tenim, més s’accentua l’envelliment; com més envellim, més costa créixer.

La Conca de Barberà té, però, un valor que no apareix en cap estadística: la capacitat de reinventar-se. Apostar per polítiques que revitalitzin els pobles, per l’habitatge assequible, per l’activitat econòmica arrelada i per serveis adaptats al segle XXI no és només una tasca de les institucions: és una responsabilitat compartida.