Editorial

Aquesta setmana que estem acabant ha estat setmana de presentació dels Pressupostos Generals de l’Estat; uns pressupostos que els catalans sempre temen a parts iguals, amb el consell de ministres de cada divendres, dia de la setmana en què sempre acostumem, els catalans, a perdre un llençol de la nostra bugada. En aquests pressupostos, que novament no han fet content ningú i que sempre acaben sent un repartiment de favors entre territoris més que no pas un anàlisi a llarg termini sobre economia i projecció de futur, curiosament hi trobem la partida que hauria de portar, el 2019, a què finalment l’autovia A-27 (que a finals d’any serà inaugurada en el seu tram fins a Valls) arribi a la capital de la Conca de Barberà i, des d’aquí, enllaci amb l’autopista AP-2. Així, en el tram fins a Montblanc s’hi destinarà una partida de 2,6 milions d’euros, amb una projecció fins el 2019, quan hauria d’estar finalitzada l’obra, de 86,3 milions d’euros.

Malauradament, però, si ens atenem  als antecedents històrics de compliment amb inversió real de les partides que apareixen en els pressupostos (és a dir, el compliment de les partides i el que s’hi destina) i tenim en compte la peculiar situació política per la que està passant l’Estat i, especialment, el nostre país, hauríem d’agafar la voluntat de l’estat de fer arribar, finalment, via túnel del Coll de Lilla, l’A-27 fins a Montblanc amb pinces. No hem d’oblidar que estem en plena etapa d’eleccions i, a més, podria ser que aquesta fos una mena de maniobra per fer veure als qui ells anomenen secessionistes que romandre a l’Estat és bo, gràcies a les inversions que fa.

Tothom sap que Catalunya i, en general l’eix mediterrani, en l’economia productiva ha estat sempre maltractada i, per tant, tot i que és bo donar un vot de confiança a aquesta partida dels pressupostos, caldrà veure realment el que s’acaba fent quan arribi l’any 2019, any en què, tal com va tot, pot haver passat qualsevol cosa. Com diuen, doncs, temps al temps.