Quan el Carnaval es converteix en mirall

Amb la plaça plena i el ritual a punt, el Rei Carnestoltes de Montblanc va llegir dimarts el seu testament abans d’acomiadar-se. Entre plors fingits, versos punyents i rialles compartides, la sàtira va tornar a ocupar l’espai que li correspon: el de la paraula lliure.
El Carnaval té aquesta singularitat. El poble es permet dir en veu alta allò que la resta de l’any circula en converses de cafè o en comentaris a mitja veu. I ho fa amb ironia i complicitat. El testament d’enguany no ha deixat cap àmbit sense passar pel sedàs del sarcasme. La política local hi va tenir un paper destacat. Referències a la dimissió de De Domingo, egos difícils de capitanejar i un “potet de confitura” per endolcir la legislatura. L’humor no amagava el missatge: la gestió municipal és observada i comentada. La sàtira no substitueix el debat, però el fa visible i el situa en l’esfera pública sense trencar consensos. També les obres i els equipaments van entrar al relat: la transformació de Sant Francesc, el nou vehicle de la Policia Local, el jutjat acabat o la carretera de Rojals. El Carnestoltes hi va afegir una guardiola simbòlica, recordant que tota millora té un cost, i deixaven caure allò de “sort que no teníem un duro”. El comerç i les entitats tampoc no se’n van escapar. La campanya de la Unió de Botiguers amb el Trenet de Nadal o la Setmana Medieval i els problemes amb la gala de l’elecció de la Princesa i el Sant Jordi van rebre la seva dosi d’humor. Però rere les bromes hi havia un reconeixement implícit: la vitalitat associativa i comercial és un dels pilars de la vida montblanquina.
Especialment significativa va ser la referència a les Festes de la Serra que cauen entre setmana i a les dificultats per a qui treballa fora. En aquesta frase aparentment lleugera s’hi concentra una transformació social profunda. Mantenir la participació en aquest context és un repte real.
El Carnestoltes ja reposa, com dicta la tradició. Però les paraules pronunciades no desapareixen amb la música. Queden com a recordatori que la comunitat es construeix també des de l’autocrítica i des de la capacitat de riure’s d’un mateix.
