Editorial

La decisió d’DS Smith-International Paper de rebutjar l’oferta de compra de les plantes de Valls i Montblanc i encarar definitivament el procés d’acomiadament col·lectiu dels seus 167 treballadors torna a posar damunt la taula una realitat incòmoda: la fragilitat del nostre teixit industrial davant decisions empresarials que sovint es prenen lluny del territori i amb criteris estrictament econòmics.

L’argument de la companyia —que l’oferta no s’ajustava al valor real dels actius ni garantia les condicions laborals— pot ser legítim des d’un punt de vista empresarial. Però aquesta legitimitat no pot amagar l’impacte social i econòmic que el tancament tindrà sobre dues localitats amb una clara tradició industrial. Quan una empresa d’aquesta dimensió abaixa la persiana, no només es perden llocs de treball: es destrueixen projectes de vida, es debilita el comerç local i es posa en risc l’equilibri de tota una comarca.

El relat dels representants dels treballadors és el d’una decepció profunda. La possibilitat d’una venda havia obert una escletxa d’esperança, una alternativa al tancament que, sense ser ideal, permetia mantenir activitat i ocupació. El rebuig d’aquesta opció és percebut com un “cop dur de realitat”, una expressió que resumeix el sentiment de molts treballadors que veuen com el seu futur es decideix en una taula de negociació amb poc marge de maniobra.