Hi haurà acord. Segur
Segueix el compte d'Instagram de la Nova Conca fent clic aquí
Diumenge passat els catalans i les catalanes vam assistir massivament a la nostra cita amb les urnes. La participació històrica demostra que aquestes no eren unes eleccions normals.
S’hi decidia molt més que no pas la composició d’un parlament multipartidista. S’hi decidia si el Parlament català havia de tenir una majoria de diputats clarament independentistes o, al contrari, una majoria de diputats partidaris de la dependència.
Del resultat, se n’han fet dues lectures totalment oposades. Mentre l’Estat espanyol hi vol veure una derrota del procés cap a la independència (sense acabar d’especificar en què basen aquesta teoria), la resta del món se cenyeix a les xifres reals.
Així, en un parlament on hi ha 135 diputats, n’hi haurà 72 que estaran clarament a favor de la independència (Junts pel Sí i la CUP). És evident que aquests són els que tenen la majoria. Per tant, han guanyat. Són faves comptades.
No obstant això, és cert que una majoria absoluta de Junts pel Sí ho hauria fet tot molt més fàcil. Però aquesta majoria només es produeix sumant la CUP. La negociació, per tant, és imprescindible. Ara bé, després d’haver arribat fins aquí, sembla una bogeria pensar que aquestes dues formacions no s’acabaran posant d’acord.
La CUP és reticent a investir Artur Mas com a president. I, per això, ja ha rebut des d’Espanya tot el suport mediàtic i polític dels mateixos que, fins diumenge, o els ignoraven o els esmentaven per qualificar-los de radicals i amics de terroristes.
I, mentre passa tot això, els poders de l’Estat citen a declarar Artur Mas per haver posat les urnes, el passat 9 de novembre, en un procés participatiu en què vam votar més de dos milions de persones. Mas és el líder polític que més ha arriscat (personalment i políticament) en tot aquest procés. Però, a banda d’això, també és l’actiu més important i el més conegut internacionalment.
Que l’Estat es vulgui carregar Mas fent servir tots els mecanismes que té a l’abast no és casual ni és per una qüestió de dèria personal. És (així ho creuen) la millor manera de dinamitar el futur nacional dels catalans. Per això, que un actor imprescindible de l’independentisme pugui ni tan sols plantejar-se de fer-li la feina bruta a l’Estat sembla del tot impensable.
Caldrà negociar. Caldrà que tothom cedeixi. Però tenint en compte dues premisses i una certesa. La primera premissa hauria de ser no perdre absurdament els efectius més valuosos (ningú al món no entendria que nosaltres mateixos ens carreguéssim el president que, a ulls de tothom, ens ha portat fins aquí). La segona premissa és entendre que no anem sobrats de temps: les dilacions s’entenen com a discòrdies i ens debiliten.
I, finalment, la certesa: la prioritat és, davant de tot, Catalunya. En la construcció de l’Estat propi, tot el que no ens ajuda ens fa més febles. I ara, precisament, és quan cal mostrar la fortalesa de la unió. És, per tot plegat, que estem convençuts que la part catalana trobarà la manera d’arribar a un acord totalment satisfactori per al futur dels catalans i les catalanes. Ens ho mereixem.
S’hi decidia molt més que no pas la composició d’un parlament multipartidista. S’hi decidia si el Parlament català havia de tenir una majoria de diputats clarament independentistes o, al contrari, una majoria de diputats partidaris de la dependència.
Del resultat, se n’han fet dues lectures totalment oposades. Mentre l’Estat espanyol hi vol veure una derrota del procés cap a la independència (sense acabar d’especificar en què basen aquesta teoria), la resta del món se cenyeix a les xifres reals.
Així, en un parlament on hi ha 135 diputats, n’hi haurà 72 que estaran clarament a favor de la independència (Junts pel Sí i la CUP). És evident que aquests són els que tenen la majoria. Per tant, han guanyat. Són faves comptades.
No obstant això, és cert que una majoria absoluta de Junts pel Sí ho hauria fet tot molt més fàcil. Però aquesta majoria només es produeix sumant la CUP. La negociació, per tant, és imprescindible. Ara bé, després d’haver arribat fins aquí, sembla una bogeria pensar que aquestes dues formacions no s’acabaran posant d’acord.
La CUP és reticent a investir Artur Mas com a president. I, per això, ja ha rebut des d’Espanya tot el suport mediàtic i polític dels mateixos que, fins diumenge, o els ignoraven o els esmentaven per qualificar-los de radicals i amics de terroristes.
I, mentre passa tot això, els poders de l’Estat citen a declarar Artur Mas per haver posat les urnes, el passat 9 de novembre, en un procés participatiu en què vam votar més de dos milions de persones. Mas és el líder polític que més ha arriscat (personalment i políticament) en tot aquest procés. Però, a banda d’això, també és l’actiu més important i el més conegut internacionalment.
Que l’Estat es vulgui carregar Mas fent servir tots els mecanismes que té a l’abast no és casual ni és per una qüestió de dèria personal. És (així ho creuen) la millor manera de dinamitar el futur nacional dels catalans. Per això, que un actor imprescindible de l’independentisme pugui ni tan sols plantejar-se de fer-li la feina bruta a l’Estat sembla del tot impensable.
Caldrà negociar. Caldrà que tothom cedeixi. Però tenint en compte dues premisses i una certesa. La primera premissa hauria de ser no perdre absurdament els efectius més valuosos (ningú al món no entendria que nosaltres mateixos ens carreguéssim el president que, a ulls de tothom, ens ha portat fins aquí). La segona premissa és entendre que no anem sobrats de temps: les dilacions s’entenen com a discòrdies i ens debiliten.
I, finalment, la certesa: la prioritat és, davant de tot, Catalunya. En la construcció de l’Estat propi, tot el que no ens ajuda ens fa més febles. I ara, precisament, és quan cal mostrar la fortalesa de la unió. És, per tot plegat, que estem convençuts que la part catalana trobarà la manera d’arribar a un acord totalment satisfactori per al futur dels catalans i les catalanes. Ens ho mereixem.
Trobareu més informació a l'edició en paper de la Nova Conca d'aquest pròxim divendres