Editorial

Aquesta propera setmana promet ser la setmana de les contradiccions. Unes contradiccions a les que malauradament el nostre país ja fa temps que està acostumat, ja que darrerament, i els fets ho demostren, està sent tractat, i per extensió tots els seus ciutadans, com si fos una colònia. I, francament, és dolorós pensar que sigui així, però el torpedinatge sistemàtic dels diferents instruments de l’Estat perquè el nostre país es pugui expressar democràticament i realitzar-se com a poble no s’atura i, de forma descarada, cada dia veiem atacs contra el poc autogovern que tenim i contra el benestar dels ciutadans i ciutadanes d’aquest país anomenat Catalunya.

En aquest sentit, la setmana començarà amb la celebració del Dia de la Hispanidad, una celebració clarament evocadora de dolorosos moments colonials de Castella cap als pobles indígenes de les amèriques i exaltadora d’un orgull que no té arguments perquè orgullós es pugui sentir. La història de la Hispanitat ha vingut marcada per imposicions i menyspreu cap a les minories. I, és clar, dilluns dia 12 poc tenim els catalans a celebrar.
Per altra banda, tres dies després commemorarem una mostra del que abans esmentàvem sobre l’esperit hispànic, l’afusellament del president Companys. Un afusellament que encara no ha estat disculpat per les constitucionalistes autoritats de l’Estat i, no cal dir, que el judici sumaríssim que el va portar a passar per les armes cap govern espanyol, fins al moment, s’ha dignat a anul·lar.

I, precisament coincidint en la data en la que el nostre president màrtir va morir al castell de Montjuïc, un altre president, Artur Mas, haurà de comparèixer juntament amb d’altres membres del seu anterior govern davant els tribunals només pel fet de ser el president que va permetre que els catalans votessin el 9 de novembre de 2014. I, és clar, amb tot plegat, molts s’estranyaran de què dilluns dia 12 d’octubre els catalans tinguem ben poc a celebrar; sí, celebrarem que tenim un dia de festa, que anirà seguit del cap de setmana, però moralment, sentimentalment, no tindrem res en absolut a celebrar. Excepte aquells que volen que continuem aprofundint en el sentiment de ser colònia, que no es commouen davant les injustícies i l’arbitrarietat en els instruments de què disposa l’Estat per intentar fer callar novament aquest país que, més aviat que tard, aconseguirà la seva llibertat nacional.