Editorial

Ben aviat, el proper 9 de novembre, farà un any que els joves majors de 16 anys i, en general, un gran nombre d’homes i dones d’aquest país van anar exercir el seu dret al vot, en la consulta coneguda com el 9N. Un pas més del procés iniciat pel desig de la societat civil d’avançar cap a la plenitud nacional del país i conseqüència de la intransigència del govern central i, en general, de tota la classe política de l’Estat perquè els ciutadans d’aquest país nostre es poguessin expressar a les urnes.

Lògicament, aquest clam que des de ja fa uns anys exerceix la societat civil, que ja s’ha cansat de servilismes estèrils, havia de ser recollit pel nostre govern; un govern que va agafar el guant i no va posar cap impediment, ja que la legalitat estava de la seva banda, perquè tothom qui ho volgués pogués dipositar la papereta a la urna.

Pas rere pas, aquest procés nostre ha anat superant mil i un entrebancs posats pels diferents instruments amb què compta l’estat i, tot i així, ha anat avançant davant la sordesa i negativa de tot del Govern espanyol. A més a més, les amenaces han estat constants i, fins i tot, neguen la clara victòria dels partidaris a la independència de les passades eleccions plebiscitàries del 27 de setembre i, és clar, amb tot plegat, a qui li estranya que cada any, des que el Constitucional va tombar l’Estatut aprovat per tots els catalans, s’hagin anat sumant a la causa d’un estat propi tants i tants milers de conciutadans?

Ahir dijous, jornada commemorativa de l’assassinat per part del règim franquista del president Lluís Companys. Centenars d’alcaldes i milers de ciutadans de tota classe i condició van donar suport al president Mas, imputat pel senzill fet abans esmentat que els catalans volien votar el 9N, i la magnitud del clam va ser tal que davant el món ha quedat clar que Catalunya continuarà endavant amb el seu procés cap a la llibertat.