Editorial

Aquest dimarts, dia 16 d’octubre, es complia un any de la desgraciada decisió de la justícia espanyola d’empresonar els anomenats Jordis; una decisió que, sense cap mena de dubte, per a tothom que estima la llibertat d’expressió i la democràcia no ha estat entesa de cap manera. I no només no ha estat entesa, fins i tot organitzacions internacionals com Amnistia Internacional, sempre acostumats a veure-la parlar de països del Tercer Món, de guerres en indrets llunyans o de penes de morts injustes a la Xina, als EUA o a molts altres països, tampoc no ho entén i ha tocat el crostó a l’Estat espanyol.

Sí, dos homes de pau fa poc més d’un any que són a la presó, i més greu encara, és que estan en presó provisional, sense judici, després d’haver demanat pau, contenció i que la gent anés a dormir cap a casa, aquella nit davant la conselleria. El fet que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart siguin a la presó només pot indicar un avís a navegants: ganes de fer espantar la gent, una revenja i altres motius que serien, sens dubte, difícils de confessar. Ha passat un any i el judici s’apropa; un judici en què serà difícil jutjar, i més encara dictar sentència, per uns fets en els quals només hi havia voluntat de pau.