La vam veure actuar a Barberà de la Conca. Era el seu primer concert a la Conca de Barberà?
Sí, era el primer cop que actuava, amb l’arpa, a la comarca. Anteriorment, havia estat a l’Espluga de Francolí amb el piano, ja que durant estius hi havia estat com a professora de piano durant les estades musicals organitzades per la Generalitat que s’hi celebren cada any.

He de dir que va ser tot un plaer perdre’m passat Montblanc, abans d’arribar a Barberà de la Conca i descobrir el preciós camí que va de Solivella a Barberà de la Conca. Després del concert, vaig voler prolongar la sensació produïda per la perfecta atmosfera que, gràcies a un públic sensible i molt receptiu, es va generar durant l’actuació. Així, vaig decidir passar la nit a la comarca per gaudir de l’espectacle nocturn que ofereixen els estels i la feble contaminació lumínica de la zona.

Com neix l’interès per un instrument a priori força minoritari a les nostres contrades, com l’arpa?
Des de sempre ha existit un misteriós vincle entre l’arpa i jo. Als set anys vaig demanar als meus pares tocar l’arpa. A Lleida, la ciutat on vivíem en aquell moment, no hi havia professor d’arpa. Vaig començar, doncs, amb piano al Conservatori de Lleida perquè van considerar que era l’instrument més semblant a l’arpa. Als cap de cinc anys, gràcies als esforços de la meva família i, en especial, de la meva mare, vaig poder començar a estudiar arpa com a segon instrument al Conservatori de Barcelona. Des de llavors, la meva vida s’ha convertit en una aventura arpística que intento compartir amb tot el món, sobretot, amb la gent de la nostra terra, per tal que perdi algun dia la seva categoria d’instrument minoritari.

Com és que l’arpa desprèn aquesta mena d’alè màgic?
És una pregunta que també jo em faig sovint. Per què sembla que el temps s’aturi des que la primera nota és pronunciada per aquest instrument?
El fet que sigui un instrument de corda polsada amb moltes cordes (47) i que tingui una caixa de ressonància que crea grans nebuloses sonores que embolcallen, segur que hi té molt a veure.

La percepció i estima per la música que veu aquí és inferior a la que s’ha trobat en els països on ha treballat?
No crec que al nostre país s’estimi menys la música que en altres llocs.

El fet que el nostre govern no doni suport al desenvolupament musical i elimini (o gairebé elimini) l’educació musical als centres educatius de primària i secundària, no significa que homes, dones, nenes i nens no estimin i, fins i tot, necessitin, la música.

Creu possible que augmenti l’interès per l’arpa, tan associada a la cultura celta al nostre país?
L’interès existeix i a mi se’m fa més que evident cada cop que arribo a una escola per fer-hi algun dels tallers que proposo des de fa tres anys. L’interès no manca, el que falta és oferir la possibilitat de fer el descobriment.

Com prova la seva experiència a París?
París és una ciutat molt enriquidora musicalment i artísticament en general. Vaig arribar-hi fa cinc anys per aprofundir amb l’estudi de l’arpa amb Isabelle Perrin, una de les millors professores d’àmbit mundial. En principi, la idea era ser-hi durant dos anys, però tan bon punt vaig trobar un lloc on viure amb l’arpa i la bicicleta, vaig saber que m’hi estaria més temps del que havia previst. He fet un màster d’etnomusicologia a la Sorbonne i, durant tres anys, he estat treballant com a professora en una escola de música i en un conservatori on tenia més de vint alumnes, fet que demostra que l’arpa és un instrument molt més habitual a França que a casa nostra.

Ara sento que la meva missió és portar l’instrument al nostre país. Donar-lo a conèixer i permetre que persones que vulguin tocar aquest instrument no es trobin amb el mateix impediment amb què em vaig trobar jo i puguin dur a terme, doncs, el seu somni.

Finalment, quins projectes té en ment?
Aquest any estaré molt sovint per Catalunya fent tallers musicals (al voltant del tema de La Pau i el tema de l’Aigua) a diferents centres d’educació primària i secundària, d’educació especial, penitenciaris...

Fa poc he començat a treballar amb la ballarina francesa Béné Carrat, amb la qual hem format el duo H2B. Estic molt entusiasmada amb aquest projecte, per al qual feia anys buscava la ballarina adequada. El duo obrirà el Festival d’Arpa de Sentmenat d’aquest juny 2014. Al juliol de 2014 actuaré al Congrés Mundial de l’Arpa a Sydney, Austràlia. El WHC (World Harp Congress) se celebra cada tres anys en un continent i país diferent. És realment un honor poder aportar-hi el meu granet de sorra, en aquest cas, com a improvisadora, poc habitual dins del món de l’arpa.

Sí, a més de voler difondre l’instrument, estic treballant per introduir l’arpa, un instrument sovint associat a àngels, fades i princeses, en altres àmbits musicals fora de la música clàssica.

És interessant en aquest aspecte el duo 47+6 que tinc amb el guitarrista (guitarra elèctrica) finlandès Mikael Szafirowski. Però el fet que em llenci a investigar en el món de la música “experimental” (és un nom que no m’agrada gaire perquè no té un ver significat) utilitzant, per tocar l’arpa, baquetes de timbales, arquets de violí, forquilles, pinces, pedals de distorsió, etc., no significa que m’hagi allunyat del món de la música clàssica. Ben al contrari. De fet, estic ajudant a engegar un projecte molt peculiar, l’obertura d’una escola d’arpa a la Xina, en una petita illa on l’arpa es coneix encara menys que al nostre país. De moment, estem fent el treball a distància, a vegades, internet resulta útil, però a l’estiu hi aniré a passar uns mesos perquè l’obertura es farà al setembre.

Però el projecte que més tinc al cor és el Curs Internacional d’Arpa Horta de Lleida, que va començar la primavera de 2012 i pretén unir dos elements tan màgics com l’Arpa i l’Horta. Cada any el curs se celebra durant una setmana en una estació de l’any diferent, i el concert de cloenda té lloc en espais realment preciosos (els Aiguamolls de Rufea a la primavera 2012, i la càmera de fruita Sanui Fruits a l’estiu 2013), transformats en auditori per a l’ocasió gràcies a l’arquitecte Josep Maria Puigdemasa, el meu pare. Tot i que no és fàcil econòmicament parlant, el projecte avança amb fermesa i cada any compta amb la participació de més alumnes arpistes i un públic més nombrós al concert de cloenda. Aquest any 2014, els assistents gaudiran dels colors de la tardor.