Des de no fa massa, una cara ha aparegut als Telenotícies; una cara jove que ha creat arreu les xarxes socials una gran popularitat, potser per la seva edat, potser pel toc fresc que ha aportat a les connexions des de la zona de Lleida. Natural de Berga, ens explica la seva experiència a la televisió nacional del país.

Com ha estat el teu procés fins arribar a TV3 i concretament, als TN? Quina és la teva experiència en el món comunicatiu?
El meu primer contacte amb TV3 va ser durant les pràctiques universitàries del grau de Periodisme l’any 2017. Van ser quatre mesos d’estada a la secció de Societat dels Serveis Informatius. Es va acabar i vaig seguir estudiant i fent altres pràctiques en altres mitjans de comunicació. Quan em vaig graduar, vaig començar a treballar a BTV Notícies, els informatius de betevé, on vaig estar pràcticament un any fent tots els papers de l’auca. Va ser aleshores quan vaig rebre la trucada de TV3 per ocupar una substitució a la Delegació de Lleida. I no m’ho vaig pensar dues vegades! Va ser tot tan precipitat i d’un dia per l’altre que el primer mes vaig estar dormint al sofà d’un amic que vivia a Lleida i que amablement em va acollir.

SOBRE ELL MATEIX

Tinc vint-i-tres anys (20 de desembre del 1996) i soc de Berga. Als disset anys, me’n vaig anar a viure a un pis d’estudiants a Barcelona per cursar el grau de Periodisme. Des d’aleshores he viscut a cavall del Berguedà i el Barcelonès, amb l’aparició sorpresa de Lleida.

Soc curiós, despistat i patidor; i m’agrada llegir, nadar i viatjar, tot i que si m’hagués de quedar en algun racó de món seria a qualsevol terrassa fent una cervesa amb els meus amics.

  No sé si el periodisme pot canviar el món, però confio que és una eina de transformació social. Un professor de la facultat deia que fer periodisme era fer política civil. Em va agradar i m’ha quedat gravat. 

Però l’inici de tot plegat és a Televisió del Berguedà, la televisió local d’on soc, de Berga. Va ser allà on van donar l’oportunitat d’equivocar-se a un jove estudiant de Batxillerat que tenia curiositat pel món de la comunicació. Els ho agraeixo molt i durant molts anys hi he col·laborat fent retransmissions i programes diversos. Els mitjans locals són una gran escola, un tresor que hem de preservar.

En poc temps t’has convertit en una mena d’emblema i tot i ser corresponsal d’una zona concreta, has agafat una popularitat inèdita. Com ho expliques?
Crec que van confluir dos factors. Per una banda, sorprenia que un noi d’aparença jove aparegués als Telenotícies perquè durant molts anys no hi havia hagut massa cares noves i l’edat semblava la gran pregunta -i mai l’he ocultat!-. I per l’altra, han estat uns mesos molt frenètics informativament. Amb pocs temps m’he topat amb incendis, aiguats, esllavissades, les protestes per la sentència del Suprem... i aquestes situacions provocaven que hi hagués més consum de televisió, d’informació.

En qualsevol cas, no aspiro a tenir popularitat. Aspiro a fer periodisme honestament, que ja és una missió molt complicada. És evident que la televisió té una dimensió pública, però primer procuro estar satisfet amb la feina feta, i si després arriba el reconeixement exterior, doncs perfecte. No és l’objectiu, però molt agraït. De fet, després de recórrer molts pobles i ciutats que no coneixia, la principal conclusió que extrec és que tenim un país ple de gent collonuda.

Tens molta facilitat de paraula i desenvoltura, ja et ve de petit aquesta desenvoltura?
Per res. De petit em feia vergonya llegir en veu alta a l’escola i a l’institut passava molts nervis a l’hora de fer una exposició oral. M’hi he hagut sobreposar. Recordo que minuts abans de fer el primer directe a TV3, des de Lleida, em volia fondre. Les cames em tremolaven. Estava com un flam! I després, quan va acabar, tothom em deia que semblava que no estigués gens nerviós. I jo pensava: de tranquil, res de res! En tot cas és gestió dels nervis. A mesura que ho vas fent, tot i que sempre en tens una espurna a l’estómac, també de mica en mica disminueixen els nervis i els saps portar millor. 

Situació a la Corpoporació, projectes a llarg termini i si m’agradaria ser corresponal a l’estranger.
Treballar a TV3 és un gran privilegi que comporta una gran responsabilitat. Un error teu pot ferir la teva credibilitat, però també la del mitjà pel qual treballes, i has d’anar molt alerta. Estic aprenent dia a dia, esprement-ho absolutament tot, i no vull tenir pressa ni córrer. Em queda molt per absorbir. Poc a poc i anar fent. I el que hagi de ser, ja serà. Per això no em plantejo grans canvis. Una corresponsalia, per exemple, exigeix uns coneixements i una trajectòria molt potents i jo no estic en aquesta fase. És bo tenir somnis i aspiracions, però també deixar-se portar. Si dos anys m’haguessin dit que estaria treballant de reporter a TV3, no m’ho hagués cregut. De cop i volta, m’hi he trobat i em sento molt afortunat. Ja veurem què ve després.

Creus que t’ha enriquit l’experiència d’anar amunt i avall per feina?
  Poder trepitjar el territori i conèixer gent tan diversa, que t’atén amb amabilitat, és una sort immensa. Gaudeixo molt fent carrer i anant amunt i avall. Malgrat tot, el periodisme és un ofici fantàstic. Si no fos per aquesta feina, no hauria viscut moltes experiències ni hauria estat en molts llocs vivint els esdeveniments des de primera fila. Ara, amb la pandèmia i el confinament, estic fent teletreball. I és un privilegi, perquè molta gent que l’hauria de fer no té la sort de poder permetre-s’ho. Ho agraeixo, però enyoro molt el contacte directe. El periodisme treballa amb i per la gent. Tinc moltes ganes de tornar-hi.