Acaba de viure l'experiència de guanyar un Gaudí, t'ho esperaves?

Això no t’ho esperes mai. I quan arriba no t’ho creus. Tot i que la recompensa a la feina feta és el millor que hi ha. El reconeixement de companys de professió, d’actors, directors, amics i família.

I ara, diumenge, cap als Goya. Com creu que es viu una experiència d’aquest calibre (l’ambient, el fet d’estar rodejat de tanta gent consagrada)…?

Doncs, la veritat que no m’he parat molt a pensar-ho. Anem cap a Madrid una representació de l’equip per passar-ho bé i gaudir del moment i si podem demanar algun autògraf (riu). Ara de veritat, no esperem res i ja ens donem per satisfets d’haver arribat a estar nominats. Això ja és un premi, tot i que soni a tòpic però és així. No tothom arriba a estar nominat als Goya. De fet, molta gent explica que el Goya no es perd un cop estàs nominat, sinó que com a molt es guanya perquè el fet d’estar escollit entre molts ja és una victòria.
De moment, amb ganes que arribi diumenge per anar a la gala i esperar que la sort ens acompanyi.

Quines han estat les claus perquè Món Petit hagi aconseguit el Gaudí al millor documental?

L’Albert Casals és un noi de 20 anys que des dels 14 viatja sol pel món, sense diners i en cadira de rodes. És la persona més feliç i optimista que hi ha, que mai és infeliç. I tot això havent patit el que ha patit. Si algú ho ha passat malament, és ell, i si algú pot parlar de la felicitat, és ell.

Una de les claus és que és una pel·lícula que explica que qualsevol cosa és possible. De fet el viatge que veiem de l’Albert és el de menys. El que realment importa és que qualsevol cosa la podem aconseguir. Si un noi de 20 anys amb cadira de rodes i sense diners arriba a Nova Zelanda, nosalttres podem fer qualsevol cosa... I aquesta era la idea del director i productors.

A més, la pel·lícula també toca altres temes que fan sortir del cine pensant a l’espectador. Com per què uns pares deixen a un nen de 14 anys i en cadira de rodes viatjar sol pel món. Hi haurà molta gent a qui no li caurà bé Albert, i potser gent que sí.


Món petit és la pel·lícula d'un noi que fa coses extraordinàries, que ha tingut una vida molt complicada i que segueix sent feliç. Potser ho podem ser tots. Un pot anar al cinema creient que l’Albert està sonat i després en pot sortir pensant que potser el sonat és ell perquè no viu la vida que voldria, o no s’atreveix a fer el que vol. I l’Albert el que fa és això: fer el que vol.

Com ha estat l'experiència del rodatge?

Ha estat un patir pel que fa a les seqüències on l’Albert i l’Anna, els dos protagonistes, anaven sols. Els hi vam fer un curset de càmera perquè tinguessin quatre nocions.

Després la resta de l’equip ens vam incorporar al rodatge a Nova Zelanda un cop l’Albert i l’Anna hi van arribar. Vam fer junts els últims quilòmetres fins arribar a l’altra punta del món. Vam estar un mes rodant i viatjant amb autocaravana. I allí sí que el paisatge d’aquelles illes i la seva llum van ajudar molt a acabar de donar la forma i l’embolcall al film.

A nivell tècnic, fer la pel·lícula va costar 5 anys. Preparació, un viatge al Japó de prova, vuit mesos de viatge, i dos anys de post-producció.

Pels qui no el coneguin tant, com arriba en aquest món?

Jo vaig estudiar Comunicació Audiovisual a la Universitat Autònoma de Barcelona i la meva escola va ser la televisió local. On vaig començar i aprendre molt és a  Canal Reus Televisió. Treballar en un mitjà local t’ensenya moltes coses: pots experimentar sense por d’equivocar-te, et deixen ser atrevit i innovar i també has de treballar l’enginy perquè normalment no hi ha tants recursos com en un mitjà més gran. Va ser una gran escola, la veritat. Després vaig treballar amb la Júlia Otero en diferents projectes i cadenes de televisió: TV3, Antena 3, TVE, Neox, etc. I en un d’aquests programes vaig conèixer al Víctor Correal que em va proposar treballar amb ell i l’Adrià Cuatrecasas en un nou projecte: una productora audiovisual que tenia com principal repte explicar en forma de documental la història de l’Albert Casals. I així va ser com vaig acabar fent cine. Tot i que ho combinàvem amb projectes per a televisió pel Terrat, Canal Plus, etc.

I llavors, la pel·lícula…

El projecte de la pel·lícula neix fa cinc anys quan L’Adrià i el Víctor llegeixen un breu en un diari sobre un nen d'Esparreguera que viatja sol pel món en cadira de rodes. El van a buscar, parlen amb ell, li diuen que volen fer una pel·li, que no tenen ni un duro per fer-la però que estant molt interessats. I diu que val, que li han caigut bé, que hi havia hagut altra gent que també li havia proposat però que no li havien caigut bé i que ells sí. 


Què tens ara en ment dintre d’aquest món?

Ara de moment no tinc res en ment. De fet, és un sector complicat i que passa un mal moment: la pujada de l’IVA, la falta de diners i retallades. Tots els sectors ho estant passant malament, però la televisió i, especialment, el cinema encara més. O sigui que a hores d’ara no hi ha cap projecte en un futur proper. Vés a saber, potser si guanyem el Goya ens plouen ofertes… però no crec. Això només passa a les pel·lícules.

Fins a on t’agradaria arribar professionalment?

No m’he plantejat un horitzó o una meta. De fet, poc em pensava guanyar un Gaudí i està nominat als Goya i tampoc m’esperava participar en una pel·lícula documental que es projectés als cinemes i tingués reconeixement a festivals de tot el món. Crec que el més important és anar treballant i fer-ho bé. M’agraden moltes coses. També m’agrada el món de l’empresa, el màrqueting, la comunicació empresarial, les possibilitats que tenen les xarxes socials i tot el que les envolta. Un sempre ha d’estar obert a tot i fer el que creu i el que li agrada, tal com diria l’Albert.