Demà arriba la Diada més atípica, que es recordarà marcada per la prevenció davant la Covid-19, i en aquesta entrevista ens en parlen en relació amb la nostra comarca.

Com estan els ànims de l’ANC Conca de Barberà a unes hores d’aquesta Diada tan atípica?
És cert que venim d’uns mesos durs, on la pandèmia no ha ajudat. Però també és veritat que l’11S, d’alguna manera o altra, hi havíem de ser sense posar en risc a ningú. Estem molt satisfets de l’acollida d’aquesta iniciativa i això ens ha donat força per continuar caminant.

D’on sorgeix l’idea tan original de les sabates usades, i com està anant la recollida?
La idea sorgeix de la necessitat! Teníem molt clar que hi havíem de ser, com cada any... Però alhora, sabíem que celebrar la Diada de forma presencial comporta complir unes condicions molt estrictes per tal de garantir que en tot moment la mobilització és segura. Nosaltres som una territorial petita amb un nombre limitat de voluntaris i ens és difícil poder complir amb tots els requisits. Davant d’aquesta situació vam pensar que és millor ser honestos, reconèixer que ens és molt difícil fer una concentració complint tots els requisits i hem apostat per fer una mobilització diferent. Les sabates simbolitzen cada persona que voldria ser-hi físicament. Malgrat tot, continuem al carrer. A més, les sabates són diferents entre elles... Però caminen pel mateix camí!

Creu que el coronavirus ha fet baixar de la centralitat mediàtica i política el tema de la llibertat del nostre país?
És evident que sí, però és normal. Quan hi ha una crisi sanitària com la que hi ha hagut és lògic que la resta de qüestions passin a un segon terme. I ara vindrà una crisi social enorme. Però totes aquestes crisis, tant la sanitària com la social, ens demostren una cosa, que no tenim les eines per enfrontar-nos a aquestes situacions. I que quan ens diuen que tenim autogovern el que ens estan dient és que tenim totes les competències menys les que importen. I que davant de qualsevol crisi, l’Estat sempre aprofitarà per centralitzar. Aquesta crisi ha evidenciat moltes coses: que en els darrers anys hem anat abandonant progressivament el nostre sistema sanitari, hem descobert situacions molt complexes de pobresa o de soledat en la nostra societat, que no és el mateix passar el confinament en un pis petit que fer-ho en un pis gran, que no és el mateix passar el confinament en un poble, que fer-ho en una ciutat... i també que no tenim les eines d’un estat que ens permetin enfrontar-nos de forma efectiva i amb disponibilitat pressupostària a aquesta crisi que tenim davant. I això, alhora que ens ha de preocupar, també ens ha de fer espavilar.

Quina estratègia creieu que pot incidir més: la taula de diàleg o la confrontació?
No són estratègies contraposades, nosaltres creiem que ambdues es complementen. Com hem dit, cal dialogar i negociar, però no podem renunciar a exercir pressió. Entre d’altres coses perquè si anem a una negociació i no tenim un element amb el qual exercir pressió, se’ns menjaran. Acabarem negociant un estatut d’autonomia.

L’estratègia de l’Estat ja la coneixem, anar allargant aquest diàleg sense que doni cap fruit amb l’objectiu que tot es vagi refredant.

La negociació és indispensable, qualsevol conflicte, qualsevol, acaba en una negociació. No obstant, cal exercir pressió constantment i no deixar de fer-ho mai. Primer pressionarem perquè aquesta negociació existeixi, després pressionarem per partir des d’una posició de força en la negociació i, una vegada assolit l’acord, pressionarem perquè aquest es compleixi.

Com veieu la pugna d’ERC i Junts?
Doncs són absolutament vergonyoses. És normal que al llarg d’un procés d’aquest tipus, i trobant-se tots dos partits en un govern que ha de resoldre altres aspectes del dia a dia, apareguin discrepàncies, diferents punts de vista i de criteri. Però no és normal que aquestes discrepàncies acabin en conflicte obert a les xarxes socials i amb escenificacions vergonyoses al Parlament. Aquestes pugnes entre partits i, especialment, la seva escenificació estan desgastant molt una part molt important de l’independentisme.

 Aquests dos partits comparteixen un objectiu comú i tenen l’obligació d’entendre’s i trobar una posició de consens. I, si hi ha discrepàncies, ser prou madurs per no convertir-les en un conflicte obert a les xarxes amb escenificació i performance al Parlament.

Quan això passa, aquelles persones que, de bona fe, dediquen hores i hores i, en alguns casos, se la juguen per la causa arriben a casa, veuen aquests “espectacles” i es desmoralitzen. La conseqüència: la setmana següent ja no col·laboren amb allò que feien. I és normal, no es pot demanar a la gent que empenyi i després oferir-los això, no s’ho mereixen.

Dol molt veure que els partits estan més preocupats per les eleccions que per fer efectiu el mandat de l’1 d’octubre. Però nosaltres sempre diem el mateix: és un procés que va començar al carrer, i la independència es farà amb els partits polítics, sense ells i, si cal i si creiem que són un fre, en contra d’ells. D’aquí la força que exercim des de l’Assemblea. I això no és cap amenaça als partits, és una mà estesa a seguir sumant com hem fet altres vegades, però també és un missatge molt clar: en els darrers dos anys i mig no hem avançat. I això no pot seguir així.

 Quina és l’estratègia a continuar amb el Procés?
Malgrat tot, no defallir. Hem tingut uns anys convulsos però seguim aquí. No conec cap independentista que hagi deixat de ser-ho i aquesta crisi no ha fem més que posar de manifest que no tenim les eines d’un estat que ens permetin enfrontar-nos als reptes que tenim a davant com nosaltres voldríem. La solució? Diàleg entre partits independentistes, unitat estratègica i pressionar l’estat fins que no li tingui  més remei que negociar i seguir pressionant, sempre pressionar.