Carles Esteller, conegut dintre del món de les ones radiofòniques i en moltes facetes més, va patir un ensurt dels que no s’obliden per culpa d’un ictus del qual encara s’està recuperant.

Vas patir un ictus, que aviat és dit. Com ho vas viure?
Ho vaig viure en poc temps i ràpid, no em va donar temps per reflexionar, ja que vaig caure inconscient; però tot i l’aparatós del moment vaig topar-me amb bones i extraordinàries persones que em varen socórrer allí al mig amb tant de caos.

Vas témer en cap moment per la teva vida?
Sí, vaig témer per la meva vida, per descomptat, perquè el que em passava sabia que era greu per la son i ganes de dormir sobtades, allà al mig de tantes persones. Sols puc dir que aquella gent es va portar amb mi de forma excel·lent.

Com estàs vivint el període de recuperació ?
La recuperació és molt dura amb la medicació. Em sento molt cansat, vaig amb crosses però camino encara molt coix. Al braç i mà drets faig molta rehabilitació, i encara no se ben bé com respondran braç, mà i vista. Quan arribi a Montblanc aniré al metge a seguir amb la recuperació.

Has sentit suport?
Suport, moltíssim; des de xats que han obert per mi fins al públic d’Alacant, també molt pendent de mi, de com em trobava. És curiós, com de bé s’ha portat aquest públic amb mi anys després. Els telèfons no han parat i quan vaig estar a Tarragona varen venir, com també tants amics que no esperava ni trobar, de racons també molt llunyans.

Seguint amb l’entrevista, què faràs a partir d’ara?
Doncs molt senzill, descansar i descansar. Portava un ritme de vida que no podia ser, i ara toca descansar. Tenia moltes ganes d’arribar a Montblanc, sentir el poble, les seves olors, però també amb tot el que està passant tinc molta por. Tot i així, quedar-me de braços plegats tampoc puc, i de totes maneres he dit a la gent que els porto al cor, que és el més important, però que com està el pati avui dia ja quedarem més endavant. Vinc a reposar, no a fer tertúlia, que em pot passar com a tothom i he après l’important que és la salut. Més endavant tornaré a Ràdio Montblanc, on em sento con si fos casa meva. Al Sebastià d’Arbó tinc també moltes ganes de veure’l, però com ja li vaig dir al seu equip quan em van trucar al setembre i com he dit a tants amics d’Alacant, ara m’he de cuidar, és el que m’ha ensenyat aquest ictus.

Algun agraïment especial?
Persones i agraïments, molts, començant per la meva família, el meu germà, del qual estic molt agraït, i després al Pius de Valls, al qual també li estic molt agraït, i a la Maria José Escuder, que des del minut zero s’ha preocupat que estigués bé. El mateix dic de l’Anna Ollé i la doctora Rovira, amb qui he tornat a coincidir i que ja coneixia de la Residència Alt Camp, per on van passar la mare i la padrina. Amb aquesta última, la doctora, només de veure-la em queien les llàgrimes, ja que la meva padrina l’adorava per la seva humanitat, i per acabar no em vull oblidar d’una persona molt important per a mi, la Montse Gillomat, la meva terapeuta de gimnàs; ella ha sigut una persona molt important a la meva vida, excel·lent terapeuta, i em desfaig en elogis perquè amb ella, des del minut zero, vàrem connectar. No vull passar tampoc per alt la resta de treballadores, que s’han portat molt bé amb mi: algunes ja les coneixia de la Residència Alt Camp: Sara, Mercè, Isa, Anna, Jèssica, etc. Vull dir també que quan arribi a Montblanc la propera setmana, si poso distància amb la gent serà per recomanació mèdica. Tornant al meu germà, no m’ha deixat ni un moment. És més jove, però jo sempre dic que és el meu germà gran. Montblanc i la seva gent, en general, s’han bolcat amb mi, i això no ho oblidaré mai.