Aquest 13 de març fa un any del confinament a causa del coronavirus. Com recorda aquells primers moments de la pandèmia?
Els recordo amb incertesa, aquells primers moments encara el mes de febrer de 2020, la primera xerrada que vaig fer als companys, veure’ls amb aquelles cares d’incredulitat, amb l’esperança que aquell virus fos més innocu del que semblava. La sorprenent pregunta que havíem de fer als pacients, segons el protocol del moment, de si provenien de la Xina, específicament de la ciutat de Wuhan.

I després, ja al mes de març, recordo uns dies de molta preocupació per la gran quantitat de contagis que vam patir al centre; cada cas era per mi com una llosa que havia d’anar superant, amb la consegüent falta de personal afegida a la ja coneguda falta d’EPIs per protegir-nos i de test per confirmar diagnòstics.

 La convicció que vaig tenir, des d’un primer moment, que aquesta lluita seria col·lectiva va fer que em coordinés amb tots els ajuntaments i residències geriàtriques per crear vies de comunicació immediates que ens permetessin estar en contacte directe les 24 hores del dia.

Com a professional de la medicina, imaginava viure una situació així?
 Quan vam acabar la carrera tots pensàvem que les pandèmies eren cosa del passat, catàstrofes que havies estudiat a història de la medicina amb un interès més cultural que científic o pràctic.

 La pandèmia de la nova grip A de 2009, la grip A (H1N1), ens va fer canviar aquesta perspectiva i vam veure que l’actual model social i la interconnexió de tot el món amb mitjans de transport ràpids, que duen passatgers d’un hemisferi a l’altre en poques hores, possibilita que un virus nou pugui difondre’s per molts països en qüestió de dies.

 Quan vaig assumir el càrrec de directora tenia clar que implicaria molta dedicació, però mai havia pensat que absorbiria tota la meva vida professional i personal tots els dies de l’any, cosa que faig a gust, però reconec que portar un any sense pràcticament descans, ni vacances, ha sigut extenuant.

A Montblanc i comarca vam tenir uns primers mesos més relaxats en comparació amb altres zones; no obstant, recorda els primers casos amb què es van trobar?

 En un primer moment no comptàvem amb proves diagnòstiques ni personal que col·laborés en el seguiment de casos ni en la recerca de contactes, per tant la situació era molt més estressant.

Això no obstant, en termes socials i epidemiològics, sempre hem tingut unes xifres menys preocupants que la mitjana del país. La majoria de mesos hem gaudit d’una situació controlada, sense transmissió comunitària, en què hem pogut detectar precoçment els nous casos i resseguir els contagis, cas per cas.

Quins han estat els moments més durs?
 Per mi un dels moments més durs va ser el brot intern del propi personal del CAP al principi de l’epidèmia, de què sortosament tots es van recuperar satisfactòriament en més o menys temps.

 Els moments de risc de rebrot elevat, per increments sobtats de casos, relacionats amb vingudes massives de forasters en ocasió de ponts i festes (Setmana Santa, vacances d’estiu, la Puríssima i Constitució, Nadal, any nou...) s’han resolt a les poques setmanes.

Els brots en centres geriàtrics em van preocupar molt per l’edat avançada dels afectats. Aquest és el cas de les monges vedrunes de l’Espluga i el brot que vam patir a la Residència Geriàtrica Llar Conca de Barberà, que ens va obligar a reconvertir la segona planta en una zona d’hospitalització, i que gràcies a la col·laboració estreta del CAP amb el personal de la Residència vam poder superar amb uns resultats excel·lents, cosa de què estic molt satisfeta, pel gran treball d’equip que vam realitzar.

 La resta han estat brots familiars o d’alguna empresa que s’han resolt sense gaire problema, però sense deixar de recordar els pacients que han perdut la vida en aquesta pandèmia, que sempre ens commouen.

De fet, el moment de més casos va ser per Nadal. Què es creu que va passar?

 Les trobades familiars de Nadal van ser responsables d’un elevat nombre de contagis i la situació no es va normalitzar fins a primers de febrer.

Com sempre dic, les reunions familiars solen ser les més perilloses, normalment la família i amics es relaxen i arriba un moment en què no es respecten les mesures de prevenció (ventilació, mascareta...) ni les normes de distanciament, ni el nombre de persones màxim recomanat, i per això és on s’ha produït la quantitat més gran de contagis.

La pandèmia ha portat una nova manera de treballar arreu. Com us heu organitzat al CAP Montblanc?
 Des d’un principi ens vam veure obligats a realitzar atenció principalment telefònica per poder atendre les consultes i necessitats dels pacients. La falta de personal mèdic derivada de baixes o retirades preventives per la vulnerabilitat que els conferien els antecedents o, simplement l’edat, va obligar-nos a concentrar efectius al CAP de Montblanc i al consultori de l’Espluga, situació que es va revertir inicialment amb el teletreball i el foment de les teleconsultes, i que ara amb les vacunes del personal s’ha anat normalitzant.

 Ara la situació ja està completament revertida i fa temps que tenim tots els consultoris municipals oberts un altre cop.

 Hem accelerat la implantació de consultes no presencials (telefòniques i online), l’enviament telemàtic a través de La Meva Salut de comunicats de baixa, informes i receptes, que es fan fins i tot en caps de setmana i festius, la qual cosa ens ha permès disminuir la concurrència i el temps d’estada dels usuaris en el centre i, per tant, minimitzar el risc de contagi.

 D’altra banda, s’han fet molts esforços per continuar amb les revisions periòdiques, controls de crònics i recuperar precoçment l’activitat ordinària del centre, mantenint uns nivells acceptables en comparació amb la majoria d’ABS, on els ha caigut espectacularment l’esmentada activitat no covid. També s’ha establert una major col·laboració amb tots els ajuntaments, residències geriàtriques i altres centres de tipus residencial com Aprodisca i centres d’acollida.

Algunes d’aquestes coses potser es mantindran a l’hora de treballar? 
 Estic convençuda que aquesta pandèmia també ens ha portat coses bones que han vingut per quedar-se.

Moltes ja estaven en cartera, però la seva implantació es va accelerar per la pandèmia.

L’atenció telefònica, per videoconferència, els avantatges aportats per La Meva Salut, amb la millora de comunicació entre professionals i usuaris, és clar que ja quedaran establertes per sempre.

I com s’ha viscut l’arribada de les vacunes?
D’una forma molt esperançadora. Ja estem veient proves de protecció molt evidents en els col·lectius vacunats (avis de residències, personal sanitari i altres professionals assistencials) entre els qual la incidència de noves infeccions s’ha reduït a zero.

Però també amb un augment considerable de l’activitat, degut a la gran feina que implica per part de tots els estaments l’organització de la vacunació, i més tenint en compte les escasses dosis de què disposem, deficiència que per si mateixa és motiu de gran preocupació i estrès per part de tot l’equip.

La previsió és que continuï el retard en la seva arribada?
Malauradament no veiem, ara per ara, indicis que ens facin pensar en un canvi en positiu en l’aprovisionament de vacunes. És dramàtic, però és així, i a més de la feinada que reporta ajustar la minsa oferta disponible a les necessitats reals, tenim els problemes que deriven de ser els que donem la cara davant l’usuari, d’unes mancances de què som totalment aliens, que ens obliguen a prioritzar o agrupar per zones.

La nostra esperança és que això un bon dia millori i ens arribi, qualsevol nit, un missatge que a l’endemà rebrem un gran nombre de vacunes; perquè això segur que anirà així, d’avui per demà.

Un any després continuem lluitant contra el virus. Quines perspectives té?

Si mai arribem a disposar d’una provisió regular de vacunes suficients, això ho aturem en poques setmanes.

Mentrestant, hem de seguir apel·lant a la responsabilitat i a la solidaritat de la gent perquè no defalleixi en la contenció de les seves relacions socials, en l’ús de mascareta, de la ventilació i d’altres recomanacions higièniques, amb les mesures d’aïllament en cas de sospita o contacte conegut i amb la realització de tests diagnòstics quan convingui.

Això se’ns està fent llarg a tots i la tendència 
natural és la relaxació i el cansament, però cal seguir perquè l’enemic és molt fort i despietat.