Durant la primera setmana del segon trimestre escolar, la Sara, mestra del Col·legi Mare de Déu de la Serra, va demanar als seus alumnes que escrivissin els seus propòsits per al 2021. Inesperadament, entre els nens i nenes d’onze anys va aparèixer aprimar-se com un dels propòsits, fet que va fer saltar les alarmes.

Com va sorgir la idea de demanar als nens i nenes de sisè una llista de desitjos per al 2021? 
Era la primera setmana de l’inici del segon trimestre, per tant, havíem tornat de les vacances de Nadal, i amb el grup de desdoblament de sisè de castellà vam fer una dinàmica sobre propòsits d’any nou. Vaig veure l’activitat com un bon moment d’introspecció perquè els i les alumnes reflexionessin sobre quines metes o desitjos es plantejaven per al 2021.

S’esperava que sortís l’aprimar-se com a resposta, o bé el rerefons d’aquesta activitat ja tenia certa intencionalitat?
Per a res. Era una activitat com qualsevol altra de classe. Havien d’escriure quatre propòsits. En van sortir molts com aprendre a tocar un instrument, millorar en les matemàtiques, treure més bones notes, portar-me millor amb el meu germà, no discutir amb els pares, etc. i, per sorpresa, el “d’aprimar-me” també es repetia. Sobretot en les nenes.

Quines creu que són les causes que la preocupació per la figura, pel pes, hagi baixat de les edats adolescents fins a les preadolescents?
Les causes són moltes. Cada persona és un món i ens afecten coses diferents. Principalment, la causa més clara és la pressió estètica i els cànons de bellesa als quals estem sotmeses les dones de totes les edats, com el tallatge cada vegada més petit de moltes marques de roba... Tot i això, jo crec que l’excés de pantalles té un pes molt important en aquesta qüestió. Els i les nenes tenen accés a internet cada vegada més aviat. Ja sigui amb una tauleta, un ordinador, un smartphone... Això té una part positiva, però també una de molt negativa, i és que reben una sobreinformació que molts cops no saben seleccionar. Accedeixen a les xarxes socials a una edat molt primerenca, 10-11 anys, i allà hi troben uns referents en els qual s’emmirallen. En aquest cas particular, han sigut les influencers i els youtubers que més els agraden i consumeixen. Com a tot arreu, hi ha influencers positives i també influencers negatives. Jo, a la meva edat, sé que no tot el que surt a les xarxes socials és veritat, que les fotos poden estar retocades, que existeixen els filtres, etc. Però elles no. Elles es creuen que tot el que veuen allà és la realitat i que els cossos que hi surten també ho són. Que ara nens i nenes tinguin accés a tot això, sense filtre, crec que ho ha fet accelerar.

Què es pot fer des de l’escola per prevenir conductes de risc en relació amb l’autoacceptació corporal?
Fomentar molt l’autoestima i l’acceptació del seu cos. És important trencar amb els estereotips de bellesa que ens imposa la societat i fomentar que tots els cossos són vàlids. És un treball complicat que s’ha de fer de la mà escola i casa. Nosaltres, quan vam veure que molts d’aquests pensaments provenien de la comparació de cossos, vam voler desmitificar-los. Els vam ensenyar influencers positives que mostraven com era el seu cos relaxat i, al contrari, tot el que feien per poder sortir amb el cos estilitzat en una fotografia. És important fer tot aquest treball des de l’empatia i la sororitat. Aquí a l’escola ho hem treballat i ho treballem molt, no només arran d’aquest incident.

Ha detectat ja en aquestes edats de sisè, per exemple, casos de ‘bullying’ entre alumnes pel tema aspecte físic?
Bullying no. Sí que, en algunes ocasions, s’han fet comentaris despectius pel seu aspecte físic, però quan això passa es tracta de seguida i es fa reflexionar molt a l’alumne i a tota l’aula en general sobre el dolor que poden causar unes simples paraules. És un tema que estem tractant molt a fons a l’escola, les paraules poden fer més mal que un cop i hem de ser molt curosos. A més a més, aquí a l’escola treballem amb el programa KiVa. Un programa contra l’assetjament escolar finlandès que ajuda els infants a conèixer les seves emocions i es basa a prevenir l’assetjament. Des que el treballem hem notat una gran millora positiva en la forma que tenen de parlar-se i tractar-se.

Com ha estat que aquest treball tingués repercussió televisiva? Respostes així, creu que s’han donat en altres centres?
Quan va passar, jo no sabia quina era la millor forma d’abordar el tema, així que vaig preguntar a les altres docents de l’escola, a amigues mestres, i també vaig fer una piulada a Twitter demanant eines, dinàmiques i recursos per poder tractar-ho. La piulada es va fer força viral i va arribar a les mans d’una periodista de TV3 que es va interessar molt pel tema. Sí, parlant amb amigues meves que són mestres en altres escoles, ens adonem que aquest tema està present a tot arreu i que realment afecta ja a moltes nenes i nens de 10 a 11 anys.

Què la va motivar a dedicar-se a l’ensenyament?
Podríem dir que ho porto a la sang, la meva mare, Maria Crisol, és mestra i la meva gran referent. Sempre he volgut ser mestra, m’agrada molt el món de l’educació, ja sigui formal o no formal, i sempre hi he estat implicada. La meva mare és una mestra de vocació i m’ha fet estimar l’educació fins a tal punt que em vaig adonar que també era per a mi. Tinc molta sort que la meva vocació també sigui la meva professió.