Fa ben poques dates es va presentar a l’Espluga de Francolí la videodansa ‘Quan tot desapareix’, amb el rerefons dels aiguats soferts a la població. Les seves protagonistes ens en parlen.

Com vau viure l’estrena de la videodansa ‘Quan tot desapareix’ a l’Espluga de Francolí?
Marta: Feia molt temps que esperàvem que arribés aquest dia i la veritat és que va ser molt emocionant poder-lo mostrar per fi i veure les emocions de la gent davant del vídeo. Jèssica: Doncs amb molta il·lusió, expectativa i emoció per saber l’opinió dels nostres ballarins, familiars i gent del municipi. La veritat és que va ser un dia molt bonic, on els sentiments i les emocions de la riuada van tornar a flor de pell, recordant una nit tràgica com la del 22 d’octubre del 2019.

Com sorgeix la idea de tirar endavant aquest projecte?
Jèssica: Jo creo aquesta coreografia per col·laborar en els actes que la Riuada Solidària va organitzar per poder ajudar a recaptar fons econòmic i ajudar a tots els damnificats que van patir destrosses o pèrdues materials. Un cop la vam presentar, la Marta es va posar en contacte amb mi per proposar-me fer una videodansa de Quan tot desapareix i poder deixar un record en imatge i moviment que mai oblidarem.

Marta: Jo vaig veure la peça que havia creat la Jèssica, des del moment que va passar tot plegat tenia molt clar que necessitava crear alguna cosa sobre la riuada, vam parlar, i ràpidament ens vam posar fil a l’agulla per transformar en videodansa la seva coreografia.

Us va portar molt de temps tenir-la enllestida? Com va ser el procés creatiu?
Jèssica: El procés creatiu de la peça es desenvolupa la mateixa nit de la riuada, ja que jo no podia dormir, tenia dues alumnes que no van poder marxar a casa seva, i vam passar la nit sense llum juntes. A la matinada, amb la incertesa, por i responsabilitat, em vaig posar a escriure tot el que estava vivint i els sentiments que tenia. En aquell moment ja vaig pensar que durant el curs havia de fer alguna cosa amb els alumnes per poder treballar emocionalment el que vam viure aquella nit i el que hauríem de viure la resta de dies que vindrien. Tres dies després es va crear la Riuada Solidària, em truquen i em demanen si l’escola pot col·laborar amb algun acte i és quan em veig amb la força, energia i obligació de crear una coreografia en una setmana i 63 alumnes de diverses edats. No és fàcil crear una peça en tan poc temps i amb una durada de 16 minuts, però tenia molt clar què volia explicar i com fer-ho, i per això vaig demanar ajuda musical al periodista, compositor i sobretot gran amic Jordi Cartañá, qui va fer la musica inicial de la peça, representant aquell mar enfadat ple de ràbia i cops que vam estar sentint durant tota aquella nit.

Marta: Vam començar el rodatge de la peça el gener del 2020, vam rodar dos dies i llavors va arribar la covid. Vam haver de reformular-ho tot plegat, fer que la covid formés part de la narrativa i a l’octubre, just la setmana abans del primer confinament municipal, vam poder acabar de rodar la peça.

Una videodansa sobre una riuada i pocs mesos després, el coronavirus. Quina reflexió es treu de la videodansa sobre aquests dos elements?
Marta: La reflexió genèrica de tot plegat és que el món fa molt temps que ens està demanant que ens aturem i visquem d’una manera més lenta… i aquesta videodansa ho fa a través de dues coses que ens han fet aturar, la riuada i la covid.

  Jèssica: Exacte, com bé diu la Marta, la reflexió que volem fer arribar és que un dia la natura ens va demostrar la seva força, però la gent també, amb la solidaritat de centenars de persones involucrades a reconstruir, ajudar i refer tot el dany irreparable que aquella riuada va provocar. I per descomptat, la covid ens ha tornat a recordar que cal viure el dia a dia, i no l’ahir o el demà, sinó gaudir del moment present, de l’ara.

Finalment, quins projectes teniu en ment cadascuna de vosaltres?
Marta: Ara mateix estem treballant en la distribució per festivals de Memòria de les oblidades i Quan tot desapareix, i tenim moltes ganes de poder treballar de nou al costat de la Jèssica.

Jèssica: Doncs ara, ja un cop presentada la videodansa, poder començar a presentar-la a concursos i fer conèixer el que vam viure ara fa un any i mig, aquella nit fosca, plena d’incertesa, por, pànic i tristor. I per altra banda, amb l’escola, poder començar a dur a terme espectacles i reconduir el nostre dia a dia una mica més, tot el treball escènic que s’ha vist aturat per la pandèmia.