Solivella celebrarà la Festa de Sant Isidre i què millor que veure l’estrena del documental que Jordi Travé ha fet recopilant els 43 anys de la mateixa

Com neix l’idea de fer un vídeo de recull dels 43 anys de la Festa de Sant Isidre de Solivella?
Després de fer l’any 2018 el documental “Solivella, del segle XX al XXI” i la publicació del llibre “Aquells anys d’olor de naftalina, dels 50 al 70” vaig pensar que Solivella podia oferir quelcom més que unís el passat amb el present, evitant que es perdessin els orígens i desenvolupament de les nostres tradicions, i sobretot donant el protagonisme a les noves generacions, i vist amb els ulls d’aquelles nenes i nenes a través de les seves infantils mirades.

Com ha estat el procés de recollida, selecció, en definitiva, muntatge i documentació del documental?
Aquí vaig poder comptar amb la inestimable cooperació de diverses persones que es van encarregar de trobar el material gràfic d’aquells primers anys de pubillatge, doncs la institució de l’hereu i la pubilla a Solivella es van fer gràcies al Grup Cultural de la Dona. Una vegada que se’m va facilitar aquest material del primers anys el muntatge en forma de documental va ser la part més fàcil.

Quan de temps li ha portat tenir-lo a punt?
Els primers passos d’aquest documental neix gairebé de forma immediata un cop acabat i presentat el primer documental. I, sobretot, gràcies a la bona acollida per part dels solivellencs, doncs van ser ells els que em van encoratjar a fer-lo. És a dir, entre una cosa i l’altra hauríem de parlar de prop de dos anys per tenir-lo enllestit i considerar que ja estava prou polit i que oferia el resultat que jo desitjava.

Creu que convida el documental, quan veiem l’evolució o el fet de que ja no hi siguin alguns, a pensar sobre el pas del temps?
Evidentment! Que aquells nens i nenes puguin veure com els acompanyaven els seus padrins a la festa i també veure’s a ells mateixos, ja convertits en homes i dones, com donaven color a la festa en la seva infantesa.

El documental creu que aporta un alt grau d’emotivitat per als qui s’hi sentit reconeguts?
La emotivitat és part intrínseca del principal objectiu al fer el documental. Els uns, aquells nens i nenes del documental, ja convertits en persones adultes i l’altre, encara més valuós, és poder veure aquells pares i padrins que avui ja estan entre nosaltres quan acompanyaven als seus fills o nets a fer el recorregut pels carrers de Solivella, sempre caminant al costat de les carrosses. Però segurament és també molt emotiu veure aquell nen que va ser l’hereu de la festa de l’any 1979 i que després va poder veure a les seves tres filles sent les pubilles dels anys 2006 i 2009.

Veu que serà de gran valor per no perdre la memòria, en aquest cas, Solivella com a localitat?
Qui perd la memòria perd les arrels dels seus orígens. I aquests dos documentals tenen com a principal objectiu preservar aquesta memòria. El primer ens permet veure com han anat evolucionant l’aspecte del carrers i places i places i també les formes arquitectòniques de les seves cases. En canvi aquest segon documental, al ser monotemàtic pot arribar a fer-se lleugerament pesat en aquells franges de temps en que no hi apareixen els “seus”. Però el que és ben segur és que, pràcticament, totes les famílies de Solivella hi estan representades, ja sigui com a protagonistes de la Festa, en forma d’hereu o pubilla, o bé formant part d’aquella colla de nens i nenes de dalt de les carrosses.

Què té ara en ment, després d’aquest documental?
En aquests moments no tinc encara clar en què consistirà, si en forma de llibre o de documental, però crec que Solivella i els solivellencs es mereixen que algú els connecti amb el seu passat més proper, encara que sigui en forma d’aquestes modestes aportacions.