Recentment heu celebrat 500 números de la revista. Com heu viscut aquesta efemèride?
L’hem viscut d’una manera molt discreta, primer perquè la situació actual, estem parlant del mes d’abril, era encara força complicada a causa de la pandèmia i per tant les opcions per organitzar esdeveniments era força limitada. D’altra banda, no feia gaire que havíem organitzat el quaranta aniversari de la darrera etapa de La Segarra, que vam celebrar l’agost del 2019, i estem preparant el centenari de l’edició del número 1 de la primera època de la revista, l’any 1922. Això no impedeix que estiguem molt satisfets d’haver assolit aquesta fita, però ens reservarem la festa grossa per al centenari.

Com neix l’idea de crear la revista ‘La Segarra’?
Com et deia, La Segarra neix l’any 1922, i durant aquests cent anys hi ha hagut quatre èpoques; la darrera, la nostra, surt al carrer el mes d’agost de 1979 coincidint amb la festa major de Santa Coloma i coincidint també amb una explosió de la premsa local i comarcal. La idea de tornar a publicar La Segarra és d’una colla d’intel·lectuals i activistes colomins que troben necessari crear una eina de comunicació que serveixi per opinar, informar i debatre sobre temes colomins i de la Baixa Segarra en general. Que doni veu a les entitats i que tingui com a premisses inqüestionables la catalanitat: llengua, cultura i país i la no dependència de cap administració.

Què vau organitzar per celebrar aquesta fita?
Vam organitzar un concurs de portades que fes referència al número 500, en què el guanyador tenia com a premi una important dotació econòmica i l’honor de ser la portada d’aquest número tan especial. Ens va sorprendre molt la qualitat de tots els treballs presentats, tant que, a part del guanyador, Xiro Montero, el jurat, format per destacats dissenyadors gràfics i tipògrafs, també va decidir atorgar un accèssit a la proposta de la Laia Roca, que La Segarra farà servir com a portada del número de la Festa Major.

Cal destacar que el número 500 va ser especial, tant pel contingut com pel volum. La majoria d’entitats de la vila hi van col·laborar i per a nosaltres va significar una dosi de confiança i autoestima.

Quanta gent compon avui dia la revista?
L’eix principal de la revista està format per nou persones. Presidenta: Anna Albareda Lliró; vicepresident: Carles Roca Fontanet; secretàries i tresoreres: M. del Carme Casas Enrich i Montse Custodi Canosa, i vocals: Guillem Carreras Albareda, Anna Esplugas Tomàs, Anna Montanyà Balcells, Francesc Solà Sendra i Frederic Vallbona Farré. També forma part de la nostra petita família Albert Lavila Anguera, que és el nostre corrector, i a part de fer-ho molt bé te una paciència de sant; Esther Comas Navés ens edita i imprimeix la revista i la fem anar sempre de bòlit, i Marga Fuster Compte, la nostra dona del temps, que mensualment ens informa de les dades meteorològiques de la nostra vila. Però La Segarra no seria possible sense la col·laboració constant i desinteressada de la majoria d’entitats de Santa Coloma i de la Baixa Segarra que ens fan arribar els escrits de les seves activitats. Aprofitem aquesta plana per agrair-los-ho de tot cor.

Com valoreu la riquesa de la vida cultural de Santa Coloma i la Baixa Segarra en general?
Santa Coloma i la Baixa Segarra tenen un teixit cultural i associatiu extraordinari. Penso que el fet d’estar ni massa lluny ni massa prop de tot arreu, el fet d’estar situats enmig d’una cruïlla de camins, comarques i províncies ens fa diferents. Ni millors ni pitjors, diferents. Hem de crear les nostres pròpies entitats perquè estem massa lluny per anar a fer activitats fora vila, però alhora tenim Igualada, Cervera o Montblanc, que complementen i enforteixen les nostres mancances com a poble.

No em vull enredar anomenant cap entitat o associació perquè el ventall és tan gran que em sabria greu deixar-me’n alguna, però pocs pobles hi ha al món que en relació amb els seus habitants tinguin tant per triar.

Com us ha tocat la covid pel que fa a la publicació?
De bon començament ens va enxampar desprevinguts, com a tothom, suposo. No sabíem què fer, si trèiem la revista o no. Tot era tan nou que no sabíem per on i com petaria la cosa. No es tractava només de fer-la i d’imprimir-la, la podríem repartir i enviar? A grans mals, grans remeis; vam decidir editar la revista com sempre, en paper, i a més a més la vam penjar en PDF a les xarxes. La revista en paper es podia recollir a la llibreria de Santa Coloma i qui no pogués o volgués anar-hi, la podia llegir telemàticament. El resultat va ser força interessant i tothom va poder gaudir de La Segarra al moment.

L’altra qüestió que va canviar substancialment va ser la dels continguts. En no haver-hi pràcticament cap tipus d’activitat, ni política ni social, ens les vam haver d’empescar per omplir planes i vam recórrer a les entrevistes en profunditat, sovint tractant temes relacionats amb la covid. Varen ser unes Segarres diferents però força interessants. Per sort a nivell econòmic no ens va afectar gaire, la nostra revista és manté, bàsicament gràcies als subscriptors i al treball desinteressat dels col·laboradors, per això la incidència econòmica va ser mínima.

D’altra banda, tota la feina la podíem fer des de casa.

Quins projectes de futur encara la publicació?
El nostre projecte més potent és continuar fent la revista. No és fàcil, en un poble petit com el nostre, mantenir una revista mensual quaranta-dos anys seguits, sense interrupció. Ens agradaria, però, fer canvis: hauríem d’incorporar gent jove a la redacció, amb tot el que això comporta: renovar format, continguts, llenguatge. Renovar-se o morir, que deia no sé qui, sense perdre ni els orígens ni la identitat.

També voldríem celebrar d’una manera significativa i popular el centenari de la primera edició de La Segarra. Tenim moltes idees, però encara no hem acabat de concretar. Sí que ens agradaria fer una edició completa i limitada de les tres primeres èpoques de La Segarra: 1922-1923, 1932-1934 i 1958-1960. I com no podia ser d’una altra manera, ens faria molta il·lusió poder celebrar aquest aniversari rodejats de tots els nostres col·laboradors i col·laboradores al voltant d’una bona taula, amb bona música i sense mascareta.

Farem més coses, però a hores d’ara encara no les sabem ni nosaltres, també dependrà de les circumstàncies i de com evolucioni la pandèmia.