Del 14 al 24 de maig, la capital de la Conca de Barberà ha pogut gaudir del projecte visual ‘Mirades de pandèmia’, exposat a la Sala Sant Miquel de Montblanc dins dels actes de les recuperades festes de Sant Maties.

Com valora aquests dies que ha tingut d’exposició a Montblanc?
Amb l’exposició he pogut conversar amb els visitants i enriquir-me de coses que ells veien i sentien, veient i mirant les mirades exposades. En resum, ho valoro molt positivament.

Com veu que han reaccionat els visitants, davant les fotografies exposades?
En comptes d’una exposició de fotografies emmarcades, els visitants s’han trobat amb un mural d’uns nou metres amb 103 retrats acompanyats d’algunes reflexions sobre la comunicació i la mirada.

L’exposició ha permès als visitants observar la mirada dels altres. I la mirada dels altres, encara que no sigui la pròpia, fa funció de mirall. En sortir de la sala segur que miraven les mirades de la gent d’una manera diferent.

Durant aquests mesos de pandèmia, la gent només ens reconeixíem per les mirades. Creu que el coronavirus ha afectat la mirada de molta gent?
La pandèmia s’ha emportat la mirada de molta gent amb la seva mort. És òbviament una afectació radical.

Les persones necessitem comunicar-nos, no poder-ho fer sense censura afecta negativament la felicitat, i segur que això es tradueix en la mirada. No ens podem tocar, no veiem el gest de les paraules, ens quedem tan sols amb la mirada i en ella ho hem de trobar tot.

Inconscientment compensem la censura de la màscara amb una major expressió de la mirada i crec que també ens hem tornat més bons lectors de la mirada de l’altre.

Com ha vist vostè les mirades de la gent a la qual ha retratat? A partir de les fotos, quin pronòstic faria del conjunt de mirades?
He estat incapaç de trobar un denominador comú en la mirada de les 103 persones. Cada mirada és diferent i irrepetible.

Cada mirada és un enigma, mai podrem saber del tot què expressa i què amaga una mirada. Igual que les paraules, les mirades expressen i amaguen alhora. Aquest caràcter enigmàtic de les mirades em va fer sortir al carrer per poder-les captar i desxifrar. Però és una pretensió impossible.

Després de ‘Mirades’, quin projecte té ara en ment?
Ara mateix estic buscant altres llocs del país on portar Mirades de pandèmia. El meu projecte és gaudir de la fotografia i ser capaç d’expressar a través de les imatges captades, els propis pensaments, sentiments i sensacions. Per a mi la fotografia va de dins a fora gràcies a les imatges que captes de fora.

Creu que amb la digitalització i els mòbils, les xarxes… hi ha el perill que tothom es cregui fotògraf?
No veig cap perill en la digitalització i la democratització de la fotografia. Seria com pensar que és un perill que la gent sàpiga llegir i escriure per por que llegeixi o escrigui vulgaritats.