Francesc Pallissó, prestigiós traumatòleg montblanquí, ha estat recentment escollit nou president de la Societat Catalana de Cirurgia  Ortopèdica i Traumatologia i en aquesta entrevista ens en parla, així com de la seva professió.

Com ha rebut el fet de ser elegit president de la Societat Catalana de Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia (SCCOT)?
Amb molta satisfacció, ja que és un gran honor poder representar els traumatòlegs i cirurgians ortopèdics del nostre país.

Com va anar que es decidís en la seva carrera per la traumatologia i no una altra especialitat?
Des que vaig començar les assignatures clíniques a quart de Medicina, ja em varen agradar més les disciplines quirúrgiques, les veia més resolutives. Recordo que en fer una estada d’uns dies a l’Hospital de Sant Joan de Reus l’any 1980, em va impressionar veure els pacients que venien a urgències i se’ls diagnosticava una fractura de fèmur, els operaven i al cap de 48 hores la majoria podien començar a caminar una altra vegada. També he de dir que un dels professors que vaig tenir a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona em va fer despertar l’interès per l’especialitat, i després va ser un dels meus mestres durant la residència a l’Hospital Clínic. Es tracta d’un traumatòleg molt conegut a la Conca i l’Alt Camp, ja que va ser durant anys el cap de servei de traumatologia del Pius Hospital de Valls: el Dr. Manel Romaní, a qui vull agrair des d’aquí tot el que em va ensenyar.

Quines són les finalitats de l’entitat, i quins objectius es marca com a president de la SCCOT?
El president de la Junta Directiva és el representant legal de la societat, actua en el seu nom i executa els acords adoptats per l’Assemblea o per la mateixa Junta.
La SCCOT és una societat científica i té com a missió:
- Millorar, compatir i difondre el coneixement dels seus associats.
- Promoure la docència dels residents, la formació continuada dels especialistes.
- Impulsar la recerca i la innovació.
- Col·laborar amb les universitats per al desenvolupament científic i tècnic.
- Fomentar la col·laboració amb altres societats estatals i internacionals.
- Assessorar els organismes públics i societats privades en matèria de cirurgia ortopèdica i traumatologia.

- Ser el punt de trobada de l’especialitat al nostre país.

Els objectius de la presidència han d’anar en línia amb la missió de la societat. És una obligació dels professionals estar al dia dels avenços de l’especialitat, per això el més important és el de la formació continuada per a tots els membres i el fet de compartir aquest coneixement. Per tant potenciaré encara més les reunions científiques, que seran com ho va ser el darrer congrés, mixtes, o sigui presencials i telemàtiques, per tal d’augmentar l’accessibilitat a tot el territori. Així els professionals de comarques allunyades podran seguir i participar de forma activa en les reunions que es fan a Barcelona. El segon objectiu serà augmentar la dotació econòmica de les diferents beques i premis de la convocatòria anual, per tal d’impulsar la recerca als nostres hospitals i universitats.

Com ha vist evolucionar el món de la traumatologia durant els anys d’exercici?
L’evolució ha estat espectacular, tant pel que fa a les tècniques diagnòstiques com de tractament. L’aparició de la ressonància nuclear magnètica, el desenvolupament de la cirurgia artroscòpica de les diferents articulacions, la cirurgia mínimament invasiva, el tractament quirúrgic de les fractures, de l’artrosi i de les diferents deformitats. Jo vaig viure les primeres intervencions de pròtesi de genoll que es van fer posar a l’Hospital Clínic, pròtesi de les quals ara se’n posen milers a Catalunya. Recordo que als pacients intervinguts de pròtesis de genoll i maluc els teníem dos o tres dies enllitats, començaven a caminar al tercer o quart dia, i l’alta cap a casa era als deu o dotze dies. Ara al nostre hospital, amb el programa de recuperació millorada, els permetem caminar a les tres o quatre hores de la intervenció i l’alta és als dos o tres dies. A l’Hospital Clínic ja han començat a fer-ne alguna per cirurgia major ambulatòria.

En quin nivell estan en general, els traumatòlegs catalans, en relació amb seus col·legues d’altres indrets?
A Catalunya tenim molt bon nivell. No es fa tot a tot arreu, ja que això no és possible, però hi ha centres d’excel·lència per a totes les patologies, incloses les més complexes. Aquests centres, com el Sant Joan de Déu per a patologia infantil, la Vall d’Hebron, el Clínic, Sant Pau, el Parc Taulí de Sabadell..., són centres de referència en l’àmbit estatal i alguns, per a certes patologies, també són referents internacionals. No hi ha res de la nostra especialitat que es faci en altres llocs del món i no es faci aquí.

Com és que bona part de la seva vida professional ha estat a Lleida i no pas en un altre indret?
En acabar la residència al Clínic, em vaig quedar treballant a urgències, era una feina que m’agradava, fins i tot em varen donar una beca per fer un estudi sobre politraumatismes. Però sempre fer urgències volia dir que havia de deixar de veure altres patologies que també m’agradaven. Al cap d’uns mesos vaig tenir l’ocasió d’anar a l’Hospital de Calella per fer-hi de tot: urgències, consultes, cirurgia programada i amb un contracte indefinit. Però quan feia un any que hi era em varen proposar anar a Lleida, a l’Hospital Arnau de Vilanova. Era un hospital relativament nou, universitari, amb facultat de medicina, amb possibilitats per fer la tesi doctoral i ser professor. Em va seduir el projecte i cap a Lleida. Això era el 2 de maig de 1991, ara fa trenta anys. Vaig presentar la tesi doctoral, i vaig començar l’activitat docent com a professor col·laborador. Al cap de set anys, vaig guanyar un concurs per anar de cap de servei a l’Hospital Universitari de Santa Maria, també a Lleida (seria com l’equivalent al de Santa Tecla de Tarragona). Allí, a més de cap de servei, he estat director assistencial, director mèdic, i ara director de l’àrea de l’aparell locomotor (traumatologia i reumatologia).