Què el va motivar escriure aquest nou llibre?
Doncs, conèixer què va passar a la nostra comarca en relació amb la Guerra de Successió. D’aquí vaig anar derivant cap al cas concret dels ajuntaments i, encara més concret, de les persones que es van posar al capdavant dels ajuntaments dels nostres pobles després de la Guerra de Successió.

Quins han estat els resultats d’aquesta recerca?
Sempre s’havia dit que Catalunya s’enfronta als exèrcits de Felip V com un cos únic, com una nació. Però l’endemà de la derrota, més d’un centenar de persones de la comarca es posa al capdavant dels ajuntaments de la Conca com si res hagués passat. I els grans senyors dels nostres pobles, pràcticament tots compromesos amb la causa catalana, es canvien la camisa i s’adapten amb tota facilitat a les noves lleis.

Creu que el llibre pot obrir molts ulls que no sempre un país és un cos únic?
El llibre, simplement, manifesta com persones amb noms i cognoms es van posar al capdavant dels ajuntaments a partir de l’endemà de la finalització de la guerra. I també deixa en evidència com els senyors del moment (que, fent un símil, vindrien a ser els polítics actuals) es van adaptar amb facilitat a les noves condicions polítiques sorgides a partir de la victòria de Felip V, llevat de casos molt concrets.

El nostre país no ha estat mai un cos únic i aquells borbònics podrien entendre’s com més modernament els catalans franquistes?
És difícil dir-ho. Si ho plantegem superficialment, i amb les diferències que comporten moments històrics diferents, jo diria que sí. Però crec que hem de començar a fer una altra lectura. Cal començar a plantejar si realment hi havia catalans filipistes o austriacistes; o bé el que hi havia era catalans que s’adaptaven a les situacions del moment, fossin les que fossin. I això es podria aplicar perfectament als dos moments històrics. És cert que sempre hi ha un nucli de persones que opten clarament i de forma compromesa a una posició política. També és cert que n’hi ha que evolucionen d’unes posicions a unes altres. Però jo crec que la gran majoria, simplement, viuen el moment. Són “víctimes” del seu temps.

Viu, doncs, el nostre país guerres civils cròniques aprofitant conflictes provocats des de fora? 1714, Guerra Civil, partits pro-espanyols avui dia, etc.?
La guerra del 1714 jo no diria que va ser una veritable guerra civil. És cert que hi va haver també catalans del cantó de Felip V (més dels que es pensa), però no estic convençut que es tractés d’una veritable guerra civil; sinó que hi van predominar altres aspectes: guerra successòria, conflicte internacional, etc. Bàsicament, també perquè no hi va haver dos exèrcits catalans enfrontats sinó un exèrcit català (petit i modest) que es va enfrontar a un gran exèrcit franco-espanyol, en el qual hi havia integrats alguns catalans. Ara bé, la postguerra és tota una altra història.

Com veu el nostre procés actual?
Doncs, vivim un moment molt complicat. Els ciutadans volem una cosa, els polítics de casa nostra estan dividits i els polítics la resta de l’Estat espanyol no en volen ni sentir a parlar. Tenim la legitimitat de la democràcia al nostre costat, però ens volen fer creure que no tenim dret a expressar-nos. Estic convençut que, si volem la independència, ens l’haurem de guanyar a pols i segurament fent alguns sacrificis. La llibertat sempre ha comportat sacrificis i qui cregui el contrari és un ignorant. Com també és d’ignorants pensar que els de fora ens ajudaran. No ho han fet mai al llarg de la història. I els tractats que van posar fi a la Guerra de Successió en són un magnífic exemple. Un exemple que s’ha anat repetint cada vegada que els catalans hem fet un pas endavant.

Si tenim èxit, hi haurà algun historiador que escriurà d’aquí a 300 anys, els Catalans de la Constitució?
Doncs, és molt probable. Serà molt interessant en un futur estudiar què va portar alguns catalans de primers del segle XXI a creure que el nostre país (Catalunya) havia de continuar formant part d’un estat que li negava reiteradament el dret més bàsic que té qualsevol poble: el de ser reconegut (i tractat) com una nació.