Jesús Martínez ens parla de l’exposició sobre les campanes de la comarca del MCCB, dels seus projectes relacionats amb el món campaner i de la seva passió per aquest instrument.

Quina és l’acceptació de l’exposició?
Tot i que encara no hem fet un recompte oficial de les persones que han visitat la mostra, n’estem molt satisfets. La proposta ha tingut molt ressò dins del món campaner a nivell dels Països Catalans i hem rebut la visita de campaners d’arreu del Principat: Mataró, Barcelona, Tarragona, Valls, Roda de Barà, Os de Balaguer... També ha tingut una molt bona acollida entre la gent de la Conca i la Baixa Segarra i, sobretot, entre el veïnat i els centres educatius de Montblanc, que han participat en les visites dinamitzades.

Què es farà ara amb la mostra?
Aquest projecte neix per iniciativa del Consell Comarcal de la Conca de Barberà i un dels objectius és que serveixi per dinamitzar el món de la campana arreu de la demarcació. Per aquest motiu, la mostra serà itinerant i anirà visitant tots aquells pobles de la Conca i la Baixa Segarra que ho demanin. De moment, durant tot el mes de novembre es podrà visitar a Solivella i s’estan començant els tràmits perquè viatgi fins a Rocafort de Queralt.

Una cosa que destaca de l’exposició és la campana fosa per a l’ocasió. Quina funció té?
Un dels objectius del Museu Comarcal és eliminar la distància entre visitant i vitrina. Per aquest motiu, fem tot el possible perquè els objectes exposats tinguin vida i puguin interactuar, en la mesura del possible, amb els usuaris. La campana, fosa gràcies al suport del Consell Comarcal, serveix perquè qualsevol persona que entri al museu pugui convertir-se en campaner/a per un dia i pugui experimentar què se sent, intentant fer alguns dels tocs vigents a la demarcació.

L’exposició arriba després d’un estudi que, de fet, demostra el teu amor per les campanes. Ens ho expliques i ens parles de la feina que hi ha darrere de l’estudi?
Els darrers anys, ja havia publicat un parell de llibres sobre les campanes de la catedral de Tarragona i sobre el món de les campanes a la província. Va ser llavors quan, des del Consell Comarcal i del Museu, va néixer la proposta de concretar i aprofundir aquest estudi a la Conca de Barberà i la Baixa Segarra. La investigació es va centrar en els quaranta temples parroquials de la demarcació, dels quals, finalment, se n’ha pogut visitar i estudiar trenta-set. En cadascun d’ells s’ha inventariat, documentat i fotografiat totes les campanes, la seva instal·lació i els sistemes de toc; així com d’altres elements singulars relacionats, per exemple els rotlles o les matraques. També s’ha procurat recollir la tradició oral, entrevistant les campaneres, els campaners i les persones que es cuiden de les diferents esglésies. Tot plegat, seguint els criteris establerts pel Dr. Francesc Llop, antropòleg de la Universitat de València i responsable dels Campaners de la Catedral de València. L’Arxiu Comarcal de la Conca de Barberà i l’Associació Cultural Baixa Segarra també s’ha sumat al projecte, aportant-hi una sèrie de documentació inèdita i molt interessant que ajuda a entendre millor tot aquest món. Finalment, amb la col·laboració del periodista Josep Ardila, s’ha enregistrat un petit documental que recull els últims campaners i campaneres de la comarca en acció.

Quants campanars hi ha a la Conca amb campanes que es toquin manualment? Hi ha relleu assegurat?
Actualment, a la comarca hi a disset campanars automatitzats. Pel que fa a la resta, les campanes només es toquen habitualment a Sant Magí de la Brufaganya, Savallà del Comtat, Pira i Vallespinosa. Se n’encarreguen persones concretes que encara podem considerar campaners i que poden fer-ho qualsevol dia de la setmana. En d’altres pobles, o no es toquen mai o es toquen ocasionalment, per exemple per la Festa Major, encara que no hi ha una persona concreta que se’n cuidi. En aquest sentit el relleu no està garantit i és una mica preocupant. Fins fa poc temps, a Barberà de la Conca encara hi havia una campanera que feia tots els tocs, però ara ja no pot fer-ho i el seu fill només puja a revoltar en les grans festivitats. Una situació similar es va produir a Vallclara, on l’automatització recent impedeix moure la campana com feia el darrer campaner, encara que, de vegades, es repica a mà. Savallà i Vallespinosa són pobles petits on hi ha poc relleu generacional. Això fa témer, no només per la supervivència del càrrec de campaner, sinó també per la del mateix poble. D’altra banda, també és cert que a Lilla, Montblanc i Vilanova de Prades, dècades després de l’últim campaner, s’ha recuperat el toc manual, tot i que només en dates assenyalades. Un dels objectius d’aquesta exposició és fomentar que la gent dels pobles comenci a valorar aquest patrimoni immaterial i s’hi impliqui.

Alguna curiositat destacada que hagis descobert visitant els campanars de la Conca?
A cadascun dels pobles que he visitat hi ha alguna cosa destacable. A Santa Coloma, per exemple, la campana horària de 1649 va ser fosa a partir del bronze d’un canó que s’havia utilitzat durant la guerra dels Segadors i Mn. Joan Segura, historiador colomí, descriu com, al segle XVI, es convocava el Consell de la Quarantena (precursor dels ajuntaments) amb la campana de l’església. A Conesa, hi ha una campana preciosa i molt antiga, fosa el 1423, i a Pontils n’hi ha una altra que encara podria ser més antiga. A Vallespinosa, malgrat que pràcticament no hi ha cerimònies religioses, la campana es toca contínuament per anunciar qualsevol acte. Degut als estralls de la Guerra Civil, a Pira i a Vallclara es van instal·lar, a diferent alçada, dos martells en una mateixa campana, per tal de simular que n’hi havia dues en lloc d’una. A Llorac van aprofitar la campana d’una barca de Vilanova i la Geltrú; a Sarral, les del rellotge de l’Ajuntament, i a Vilaverd, la d’una antiga fàbrica. A l’església Vella de l’Espluga s’hi van col·locar dues campanes fabricades a Astúries, que provenien del monestir de Poblet. A Savallà, antigament el càrrec de campaner municipal se subhastava cada any. Fins fa poc temps, les campaneres eren les majorales, dues dones, l’una casada i l’altra soltera, que es canviaven cada any.

Els campanars de Santa Coloma, Montblanc i Tarragona eren els teus preferits. Amb aquests estudis has fet la llista més llarga?
I tant! A banda d’aquests campanars mencionats, tinc especial predilecció pel de Vilanova de Prades i pel de Solivella. En el primer cas, he seguit de prop tot el procés que ha conduït a la restauració de la seva campana i a la recuperació del toc manual. A Solivella, mantinc una bona relació amb un dels últims agutzils-campaners i fa temps que anem col·laborant en diferents iniciatives que cada vegada ens acosten més a tornar a tocar les campanes a mà.

Montblanc té un grup de campaners des de 2016. Cinc anys després, sou més membres?
Hi ha una sèrie de persones que hi són des del primer dia i d’altra gent que s’hi ha anat sumant. Podem dir que som un grup força estable, divers i prou nombrós, obert a nous membres.

Quin dia és el que t’agrada més que sonin les campanes i pujar a tocar-les?
Va ser molt emocionant acompanyar la Mare de Déu de la Serra en la processó d’anada a Santa Maria i la de retorn al seu monestir. També són molt especials la vetlla pasqual i la missa del Gall. Seguir la cerimònia des del campanar i ser conscient de tocar les campanes en el moment en què es commemora el naixement i la resurrecció de Jesús també és molt emotiu. No obstant, cada vegada que pugem a tocar, l’adrenalina i la felicitat es disparen.