Fa ni més ni menys que dinou temporades que Josep Maria Farran juga a les files dels veterans del CF Montblanc, on ha disputat, fins ara, 316 partits. Jubilat, continua en plena forma, i no només jugant a futbol, també li agrada córrer i està ple de vitalitat.

Quin és el secret per mantenir-se tan en forma a la seva edat, i d’on li ve la passió per l’esport?
Cap secret ni cap fórmula màgica, crec que soc afortunat de tenir una bona genètica que em permet unes bones condicions físiques; tot i així, amb tenir-les no n’hi ha prou i cal activar-les amb l’exercici físic. L’exercici és fonamental, amb més o menys intensitat, i segons les possibilitats però amb constància. Sempre he intentat trobar temps per fer-ne i alhora l’he acompanyat amb una dieta saludable i uns bons hàbits.

Quant a la passió, crec que és una cosa innata, s’hi neix, almenys en el meu cas. La meva passió des de petit ha estat la pilota, hores xutant a la paret, rematant amb la dreta i l’esquerra, creant jugades, regatejant contraris imaginàriament fins a xutar a gol, i així anant tocant-la fins avui. De totes maneres soc un enamorat de l’esport en general i considero que és una activitat molt important per a la societat.

Porta dinou temporades amb els veterans del CF Montblanc. Com recorda la seva entrada a l’equip, la temporada 2002-2003?
La recordo gratament i amb entusiasme, ja en el moment de la creació dels veterans vaig rebre l’oferiment d’entrar-hi, però en aquells moments jo estava al capdavant del Casal Montblanquí i no veia la possibilitat de compaginar-ho. Soc d’aquells que quan s’impliquen en un projecte tenen molt clar el grau de compliment, i estar a dues bandes i voler complir és complicat. Tot va ser deixar l’entitat i començar l’aventura dels veterans fins a dia d’avui.

Què li aporta l’esport, i el fet d’haver jugat 316 partits amb els veterans fins al moment?
Per mi l’esport és aquella necessitat que tens i que al portar-la a terme fa que et trobis millor, penso que ajuda, a part del cos, també la ment. Molts cops has passat un mal dia, mal de cap o mal d’esquena, inclús constipat, i fas esport, ni que només sigui córrer, i fas net. Jo sempre ho recomano.

El que m’aporta és salut, benestar, i en el context d’esport d’equip de futbol en què estic immers, la motivació extra de competir, en el bon sentit de la paraula; si es pot guanyar millor, però em quedo amb les bones sensacions i bon ambient que s’hi puguin generar.

Els 316 partits no deixen de ser una xifra, que no em condiciona per a res, sinó que dia a dia, partit a partit, han anat sumant. Això sí, content, òbviament, que n’hagi pogut gaudir tants.

Com és l’ambient que es viu dintre els veterans, i quina tasca fa com a primer capità?
L’ambient dins del grup és bo, convivim diferents generacions, companys que ja ens coneixíem i nouvinguts, però en general amb la filosofia i mentalitat que l’equip de veterans és per passar-ho bé donant continuïtat a l’esport que tant ens agrada; el que preval, per tant, és el bon rotllo. Tampoc seria normal que no hi hagués algun moment de tensió, però amb bona gent tot s’arregla. Per tant, la tasca de capità és més simbòlica i com a referent que no pas de gestió, l’equip amb la seva bonhomia i bon ambient m’ho posa fàcil.

Vostè s’ha jubilat fa poc. Quin és ara el seu dia a dia? Se li ha fet pesat no haver de tenir l’obligació del treball?
Començo per la segona. Gens pesat, al contrari, és un alliberament, i una altra cosa, ja contestant la primera, és que treballo però d’una altra manera: sempre hi ha coses per fer que has deixat per a més endavant, tinc més temps per ajudar en la logística de la casa, fer de padrí i poder fer front amb més tranquil·litat a qualsevol problema que pugui sorgir, així com continuar amb l’activitat esportiva i amb possibilitats d’incrementar les activitats. No tinc temps d’avorrir-me.

A banda del futbol, en quins esports més participa?
M’agrada córrer, altrament anomenat running, ja com a manteniment, alhora que es gaudeix del magnífic entorn de les nostres contrades respirant aire pur. Intento participar en les curses de fons de Sant Josep, la pujada a l’ermita de Sant Joan i la Sant Silvestre Montblanquina, i tinc com a assignatura pendent les caminades per les nostres muntanyes.

Quin consell donaria a gent de la seva edat que potser no fa gens d’esport?
Considerant que l’esport és bo i saludable els aconsellaria provar-ho, això sí, amb mesura i ben aconsellats.

Personalment penso que a aquesta edat, si no hi estàs habituat, una bona manera de fer activitat esportiva és caminar.