Parla’ns del teu ofici. Per què vas decidir ser cistellera i sargaire, i per què a Vimbodí?

La història de Vimbodí està lligada a la indústria del vidre, i al seu voltant hi havia els sargaires, que eren els que vestien amb sarga i canya les garrafes de vidre… Quan la cistelleria va aparèixer a la meva vida, de la mà d’Isidru Grau, últim sargaire viu del poble, jo no sabia ni el que era un vímet, ni que hi havia un arbre que en comptes de donar fruits donava cistells… Vaig començar a passar tardes a casa seva aprenent l’ofici, mai em vaig plantejar que m’hi podria dedicar, ni se’m passava pel cap, simplement hi anava perquè m’agradava estar amb ell, fer cistells era l’excusa. Va ser, anys després, que em vaig adonar que entre tardes i cistells, m’havia ensenyat a estimar l’ofici. A poc a poc la cistelleria va anar formant part de la meva vida, fins al punt que, deu anys després, vaig decidir que m’hi volia dedicar professionalment.

I un bon dia em truca la Rosa Albes, que era la regidora de Cultura i encarregada del Museu del Vidre, i vam decidir impulsar i posar en valor l’ofici de sargaire, que tan estretament estava lligat al vidre. I aquí va néixer el Cicle amb Sarga a Vimbodí i Poblet. Així que vist amb perspectiva podria dir que no vaig triar ni la cistelleria ni Vimbodí, i que al mateix temps, he escollit la cistelleria i Vimbodí.

Quines diries que són les qualitats necessàries per ser una artesana de la fibra natural?

Per treballar amb les fibres naturals es necessita tècnica, saber com es treballa cada una i fer moltes repeticions fins a perfeccionar-ho. Però per a mi, el que dona sentit a treballar amb les fibres és conèixer el meu entorn, saber quines puc aprofitar, quan es recol·lecten, quina part de la planta es teixeix, per a què s’utilitzaven antigament… Per a mi dues qualitats indispensables per poder fer-ho així són la curiositat i la passió.

Has desenvolupat una marca pròpia entorn d’aquest ofici tradicional que començava a desaparèixer, i es podria dir que l’has revifat a la nostra comarca. De quines maneres et proposes tornar a donar ús al vímet en aquests temps d’abús del plàstic?

La cistelleria vivia i formava part de la nostra quotidianitat. Ens permetia viure en equilibri amb la natura, fins que amb la Segona Revolució Industrial (que es va donar per acabada cap al 1915), la introducció de la producció en sèrie i l’arribada del plàstic la va desbancar i apartar de nosaltres i de les nostres vides.

La cistelleria forma part de la nostra cultura tradicional rural, i com a cultura que és, hem de ser capaços d’adaptar-la a les noves necessitats socials, la cistelleria tradicional ha quedat obsoleta.

Per tant, el meu objectiu és tornar la cistelleria al lloc d’on no hauria d’haver marxat mai, tornar-la a la nostra quotidianitat. I perquè pugui tornar s’han d’adaptar les tècniques ancestrals a les necessitats actuals. Un clar exemple de com intento fer-ho és amb les ampolles vestides. Antigament es vestien garrafes, perquè les famílies eren grans, s’utilitzaven per al transport de líquids, com podia ser el vi, etc. Actualment les famílies són molt més petites, en moltes cases hi viu una sola persona, i la nostra societat en general s’ha tornat molt individualista, per tant les garrafes de vidre vestides no tenen sentit. Però les ampolles de vidre d’un litre són una gran alternativa a les ampolles de plàstic d’un sol ús.

Tens un vincle estret amb el Museu del Vidre de Vimbodí fent-hi tallers, i enguany vas ser una de les artesanes que mostraven el seu ofici a la Setmana Medieval de Montblanc. Podríem dir que són altres formes de tornar a fer estimar la fibra natural. Quines altres més et proposes?

Per poder estimar primer s’ha de conèixer, i avui en dia hi ha un gran desconeixement en tot el que és el món de les plantes teixidores. Gairebé tothom et sabrà dir noms de plantes medicinals o de comestibles, però molta gent no et sabrà dir el nom d’una sola planta autòctona teixidora. Per tant, un dels meus objectius és que la gent les tingui presents, ha de saber que existeixen, per arribar a conèixer-les i finalment estimar-les.

La feina que fem i hem aconseguit amb el Museu del Vidre per a mi és enorme. Tenir un calendari de tallers mensuals, el Cicle amb Sarga, en què cada mes aprenem a fer una peça de cistelleria diferent, i que estiguin plens des del gener, és impressionant. Ens arriba gent d’arreu de Catalunya… a Vimbodí! Les mostres d’ofici, com la que vaig fer per Montblanc Medieval, també són molt interessants perquè d’aquesta manera la gent veu que encara existim.

Un altre pilar bàsic per donar a conèixer la cistelleria, en el meu cas, són les xarxes socials, perquè em permeten no només ensenyar els cistells que faig sinó fer la pedagogia i l’activisme necessari perquè la gent conegui la cistelleria i la feina que faig i com la faig.

Teniu pàgina web per fer compres i llista d’espera per comandes. Com s’encara aquesta bona resposta en un ofici que necessita temps?

Amb molta paciència per part de la gent! A mi em fa molt feliç veure com hi ha un sector de la societat que està apostant per la cistelleria i les peces de fibres vegetals. Aquí entra la pedagogia que et deia, que m’ajudaven a fer tant els tallers com les xarxes socials. Quan una persona es passa un dia per fer un cistell valora que són hores teixint. I qui segueixi les meves xarxes sabrà que tot té un procés i que la cistelleria és lenta, i crec que en una societat tan accelerada està molt bé que es cultivi la paciència. També em sembla molt bonic, en una època en què estem acostumats a la immediatesa, que la gent vulgui esperar per poder tenir aquella peça que tant els agrada.

La cistelleria, per a Anna Sínia no només és teixir les tiges del vímet un cop assecat. Quines coses més esteu teixint?

Quan vaig començar amb la cistelleria em pensava que era només fer cistells. A mesurar que vaig anat aprofundint en l’ofici i en la seva història he vist que la cistelleria ha teixit civilitzacions senceres, comunitats i fins i tot la mateixa humanitat. A mi la cistelleria em serveix per teixir cistells però també per teixir-me a mi i el món que somio. Avui en dia , és una manera de viure, de relacionar-me amb l’entorn. És una eina de transformació social. Teixeixo per la salut mental amb l’Associació Dr. Tosquelles, teixeixo per la biodiversitat plantant els meus propis vímets de manera ecològica, i pel desenvolupament rural, per la memòria dels qui, gràcies a ells, els coneixements cistellers han arribat a mi. Teixeixo amb la responsabilitat i la convicció de contribuir a fer un món millor.

Alguna peça de la qual estiguis molt orgullosa? I alguna que t’hagi fet suar de valent?

Orgullosa d’una motxilla que vaig fer íntegrament amb vímets de la nostra plantació de la Sínia, amb un zig-zag marró i la part de dalt d’un verd preciós! No la volia vendre!

I suar de valent, una comanda que em va fer un forner de Madrid, en què em demanava 150 banetons, 150 peces iguals! No vaig poder, d’aquella comanda en vaig treure un gran aprenentatge: no tornaria a agafar una comanda en què em demanessin gaires peces iguals.

Tornar a un ofici antic és un acte revolucionari?

L’ofici en si no és el fet revolucionari, és la intenció que hi poses quan fas el que fas. Pot ser subsistència. Però està clar que avui en dia decidir de forma conscient, dedicar-te a un ofici dels que anomenem “antics”, és un acte de resistència capitalista.