De ben petit ja llegies, i escrivies diaris i poemes. Que els joves es relacionin més amb la lectura i l’escriptura és un dels objectius de l’Escarritx Literari. De quina manera poseu en pràctica aquesta idea?

Organitzem el Certamen de Tardor, que ja compta amb onze edicions i és l’acte central de la FestaLlibre. El certamen ha anat creixent a poc a poc, fins a aglutinar dotze centres educatius de la Conca de Barberà. Això vol dir que centenars d’estudiants entre 8 i 17 anys escriuen un relat o un poema. La gala d’entrega de premis d’aquesta tarda no tindrà preu: pares i mares, docents i alumnes a l’església de Santa Magdalena, reconeixent el talent dels més petits de la casa... I les cares dels nois i noies premiats amb els seus lots de llibres i el seu diploma... Hauran pagat la pena les setmanes que dediquem a organitzar-ho tot.

Vas viure durant dos anys a l’Argentina, on vas conèixer tot tipus de gent. Això és un tòpic, però de quina manera t’ha servit com a escriptor?

I tant que hi vaig conèixer tot tipus de gent! Hi ha uns versos del raper Lírico que diuen “Tengo amigos en el infierno, desde un policía hasta un sicario”. Doncs així mateix... Els meus dos anys vivint a la ciutat de Córdoba, i viatjant per diverses províncies del nord de l’Argentina i Bolívia, van ser com viure una novel·la, així que ja t’ho pots imaginar! És clar que viure experiències insòlites o extraordinàries hi ajuda, però la dèria la duia a l’equipatge quan vaig agafar aquell vol a Buenos Aires, l’estiu del 2012.

Parla’ns del teu primer poemari, ‘Psicolab’. I per què poesia?

Psicolab és un recull de poemes i reflexions escrits en llibretes i fulls durant la meva adolescència i primera joventut... Aleshores jo no sabia que era poeta, però, temps després, llegint-me a mi mateix em vaig adonar que hi havia un quelcom, un nexe d’unió entre tot el que jo havia estat escrivint durant més de deu anys. I allò era jo. Vaig entendre que m’havia deixat portar pels forts corrents socials, allunyant-me d’allò que jo era. Epifania... De manera totalment artesanal, vaig donar forma de llibre a una selecció d’aquells escrits, que narraven aquest autodescobriment previ a la reafirmació: soc poeta. I, per això, poesia.

Quan entres a formar part de l’Escarritx Literari et comences a relacionar amb els escriptors i escriptores de la vila, així com amb altres persones lletraferides. És important aquest suport, per decidir-te per un ofici artístic?

És importantíssim trobar gent amb qui compartir allò que t’agrada fer. La possibilitat de compartir alguna cosa ens connecta a altres persones i alhora ens allibera... D’aquí a fer-ne un ofici hi ha un salt molt gran, que, a vegades, no depèn solament d’un mateix... Quan jo era petit, si hi havia algun certamen escolar, m’hi presentava amb tota la il·lusió. Una entitat com l’Escarritx sempre serà útil perquè sempre hi haurà nois i noies a qui els farà il·lusió guanyar un dels premis del nostre Certamen de Tardor. Volem ser aquest suport per als futurs lectors i escriptores de la Conca de Barberà.

El teu segon poemari, ‘Ars Infernvm’, és una crítica a la manera de viure i pensar del món occidental, que es reflecteix en un art prostituït pel capitalisme. Quines característiques té l’art capitalista?

La primera característica és que escoltar aquestes dues paraules juntes ja em fa lleig. L’art no és capitalista, però l’artista sí que ho pot ser, és clar. A mi em sap molt greu quan es fan servir tècniques artístiques per incentivar el consum de productes que no ens són necessaris... Afegim que no ens sabem donar temps per fer una pausa i reflexionar, i hem creat un clima òptim perquè tot sigui susceptible d’ésser consumit... pagant, és clar. “Borregos obedeciendo a lobos”, diuen els Violadores del Verso.

Des del febrer del 2022 ets president de l’Escarritx Literari. I és el tercer any que premieu obres al Certamen Literari Vila de Montblanc. Quina és la importància d’aquesta fita en forma de certament literari?

El Certamen Vila de Montblanc s’està consolidant ràpidament gràcies a la bona visió de qui en va ser l’ideòleg, en Pau Civit Poblet. Ell somiava amb uns premis literaris importants a Montblanc, i com a president de l’Escarritx ho va aconseguir. És un certamen amb una gran dotació en els seus dos premis, amb la publicació de les obres guardonades en una editorial puntera i amb un jurat d’alt prestigi literari. Ara, sempre amb en Pau present, treballem per donar continuïtat a un esdeveniment que arrodoneix l’any literari montblanquí, perquè sense un seguit d’esdeveniments literaris al llarg de l’any, un certamen d’aquesta magnitud no tindria sentit.

També ets director i tècnic del programa ‘Pàgina 107’ de Ràdio Montblanc, del qual acabeu de començar la cinquena temporada. Quina dinàmica teniu al programa per fer arribar la literatura als oients?

Ha sigut un camí llarg, cinc temporades... Es diu aviat! Vam començar el Josep Civit Mateu i jo, que no tenia ni idea de com funciona una taula de so, gravant mitja horeta de programa, i ara omplim una hora i mitja en directe, amb continguts culturals d’actualitat i de proximitat. Sempre procurem fer una entrevista a una persona destacada de l’agenda cultural de la setmana, i tenim varietat de seccions gràcies a l’equip de col·laboradors del programa, conduïts per la Judit Queralt Farré d’una manera molt dinàmica i autèntica.

L’Escarritx celebra la XIII FestaLlibre a la vila aquest cap de setmana, amb moltes activitats, entre les quals hi ha el vermut literari del diumenge, amb un micro obert perquè la gent hi participi. Quin és l’objectiu, llegir en grup i crear espais d’expressió literària?

Posar un micròfon i un altaveu al carrer perquè qualsevol persona hi pugui dir la seva, llegir un poema de producció pròpia, o aliena, cantar una cançó... em sembla un acte revolucionari. Molt més que fer una publicació en una xarxa social. La idea, quan organitzem un recital amb micro obert, és escoltar i ser escoltat, aplaudir la valentia de qui alça la veu i, per descomptat, posar cara i interactuar amb qui, com nosaltres, gaudeix de la lectura, de l’escriptura, o d’ambdues coses. És en aquest tipus d’actes que la gent s’acosta a la nostra entitat, que, tot i comptar amb pocs efectius, és capaç d’organitzar grans esdeveniments... M’imagino què podríem fer si comptéssim amb més mans...

Llegir i escriure és terapèutic?

Escriure ens permet empatitzar i reconnectar amb la persona que vam ser, i llegir ens permet ser algú que mai no serem. I això em sembla molt terapèutic... I la FestaLlibre, que comença avui i durarà tot el cap de setmana, també és terapèutica. Us hi espero!