Com a primers caps de colla, com viviu aquest moment del trenta-cinquè aniversari?
FR: Estem molt emocionats! Reviure aquest fet és molt emotiu. Trenta-cinc anys passen molt de pressa!
Com va sorgir el fet que es formés la Colla Petita i que acabéssiu sent els primers caps de colla dels petits l’any 79? Quants nens van començar?
JS: Es va parlar amb els caps de colla d’aquell moment de fer una colla petita perquè així, al començar amb els grans, ja tindrien la base apresa i tot fóra molt més ràpid. Llavors, ens vam trobar que dos van haver de marxar a la mili i ens vam quedar ell i jo muntant la colla petita. Vam començar amb vint-i-dos o vint-i-quatre nens i la primera sortida va ser per les Fires de Sant Maties del 1979.

Els objectius de llavors, creieu que s’han acabat complint?
FR: Evidentment que sí i sobradament! Tot i haver passat trenta-cinc anys, encara hi ha la colla dels petits i això que cada any hi ha nens nous i nois que ja pugen als grans! És molt bonic veure els nens com piquen i això que ara n’hi ha molts més. És una bona llavor que vam fer.

Va ser difícil començar a caminar com a colla infantil?
JS: Va portar feina... El primer que es va fer va ser anar a buscar exbastoners amb fills o parents, perquè sabíem que ens dirien que sí (rialles) i, efectivament, de seguida els va entusiasmar la idea. Amb la canalla petita de vuit o nou anys, va haver-hi més feina; vam estar quasi un any assajant...
FR: ...però va ser molt bonic...
JS: ...sí i amb alguna enrabiada!

Creieu que la gent de llavors ho va acceptar ràpid?
FR: Oh i tant que sí! En ser nens, hi havia expectació; la mostra la tens que aquell primer dia hi havia moltíssima gent a la plaça i també a l’avinguda de les Fires.

Quins són els millors records que guardeu com a primers caps de colla?
JS: Més que un record, em quedo amb el fet que, després de trenta-cinc anys, encara tenim una amistat tremenda. Amb aquella «canallota», sempre hi tindrem una amistat de per vida.
FR: Jo crec que els valors que es van inculcar van ser molt macos: companyonia, valentia... L’esforç que va fer aquella canalla va ser molt important i, com diu el Pep, aquella unió entre ells encara perviu.

Recordeu alguna anècdota especial?
JS: A mi, em va quedar molt gravat quan una monja de la Serra ens va dir que volien veure’ls picar. Vam haver de demanar permís a l’arquebisbat per entrar al convent, ja que eren homes! (Rialles.) Després, els van preparar una taula molt maca plena de galetes i taronjada... I una monja em va dir: «mira que m’agrada la Festa Major, però aquesta serà especial!».
FR: D’anècdotes, moltes... On assajàvem a la plaça de Santa Anna, hi havia una muntanya de clofolles d’avellanes perquè allò era un magatzem... Les batalles que hi havia allà eren tremendes; uns damunt dels altres, tirant-se per terra... quedàvem tots negres! Allò creava un caliu molt maco! I, a la paret, hi vam marcar una línia per indicar on havien de practicar els cops.
JS: Nosaltres portàvem els nens agafadets de la maneta per anar a assajar. El primer ball? La Seca. Però també recordo que vam assajar a les Escoles, als «Colegios Nacionales», on aprofitàvem els passadissos de l’escola per assajar la «Marxa Llarga».

Com veieu el futur de la Colla Petita?
FR: El futur de la Colla Petita és immillorable perquè s’hi veu molt bon ambient...
JS: Sí, es veu molt bé. I, contínuament, hi veus nens nous...
FR: És com la Masia dels culers, però, per als bastoners...
JS: Ja no es perdrà.